04 de octubre de 2018
04.10.2018
Diari de Girona

Misèries d´un estat

04.10.2018 | 06:00
Misèries d´un estat

Desconec els paràmetres concrets que es fan servir per determinar la qualitat d´un país o d´un estat, però posaré alguns exemples que em semblen determinants a l´hora de saber si val la pena considerar mínimament una nació o no. Deixant de banda les qüestions vinculades al procés, on probablement ja tindríem prou matèria per omplir la biblioteca nacional, centrem-nos només en els fets que ocupen tot l´interès diari. Així, per exemple, hi ha un país de la mediterrània on la gent omple hores de mitjans de comunicació, de converses i de xarxes socials amoïnats per si aquest o aquest altre té o no té un títol universitari vàlid, o bé sobre si sa majestat s´entén prou bé amb la sogra o amb les cunyades, o sobre si aquell determinat ministre va comprar la casa a nom seu o a nom d´una societat. O si aquella tertuliana va dir el nom del porc a aquell altra presentador, o si un expolicia aconseguia favors sexuals per a uns jutges o si aquest mateix expolicia dinava amb un o amb altra, o si aquell diputat, pare de bessons, s´ha comprat una casa més gran o més petita...
Com deu ser aquest país on mai ningú s´asseu a parlar seriosament d´educació, d´afers socials, de salut, de treball, de ciència, d´atur, de pensions, d´infraestructures o de persones. Segurament estem parlant d´un país tercermundista i retardat, que s´ha quedat ancorat entre les pàgines roses de les revistes del cor i aquell mitjà que només recollia sang i fetge. Però, sincerament, resulta esgotador viure diàriament entre tanta misèria, tant superficial i frívola i a la qual es destinen tants i tants esforços per part de tanta i tanta gent.
Si només una quarta part del temps dedicat a totes les tonteries i bestieses inimaginables el poguéssim dedicar a investigar, a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, a educar o simplement a llegir, deixaríem de ser aquest país poca-pena per ser un lloc recomanable per viure, per créixer i per ser feliç. ­Men­trestant, però, no ens queda més remei que seguir entretinguts amb la brutícia, encara que pel costat van passant trens que potser mai més agafarem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit