Estem en un moment de contradiccions evidents: El president Torra no governa sinó que impulsa un relat èpic, encoratja els CDRs i els envia els mossos, els independentistes estan més dividits que mai, etc. Ara el president Torra acaba de llançar un ultimàtum al govern Sánchez mentre els seus consellers estan en plenes negociacions. Mentrestant, la dreta de sempre (catalana i espanyola) s´organitza a Catalunya solament fent front contra els independentistes, sense cap programa de govern (no oblidin que Ciutadans va ser la força més votada a les darreres eleccions catalanes). I els que parlen de diàleg, negociació i pacte, l´única forma real de resoldre conflictes a qualsevol lloc del món queden sense veu enmig de la cridòria dels extrems. Per això crec bo recordar algunes coses que queden fora del focus mediàtic però que, des del meu punt de vista, donen llum per encarar els problemes.
Aquests dies es parla de la col·laboració entre Espanya i França en la lluita contra la ETA. L´acte a Madrid en què el primer ministre francès va fer entrega de documents sobre la lluita antiterrorista que tenia el govern francès l´ha tornat a l´actualitat. Bon moment per recordar algunes coses: el final d´ETA va venir per la unitat dels demòcrates, la col·laboració amb altres països i la negociació. En relació amb França, cal recordar la labor de Joan Raventós com a ambaixador a París. La seva bona relació amb Mitterrand va ser decisiva i algun dia s´haurà de reconèixer. Potser per això, perquè van ser els socialistes els que van aconseguir la col·laboració «real» de França i perquè es va acabar negociant, cosa que no agrada reconèixer als del PP, Aznar i Rajoy van declinar assistir a l´acte.
La justícia està qüestionada però sabien que el lloc amb més corrupció d´Espanya és Catalunya i no hi ha ningú a la presó, per exemple, pel cas Palau? Es curiós com els del PP han anat caient (des de ministres com Matas fins a alcaldes i empresaris) i aquí els del 3% continuen al carrer. I hi ha qui diu que a Espanya no funciona la justícia. Ara, amb raó, parlem d´un ús abusiu de la presó preventiva als polítics presos, però això no ens ha de fer perdre de vista la realitat.
Ens diuen que Catalunya sempre ha estat un poble pacífic, que mai ha usat la violència, però s´han llegit la història? A part dels morts per la lluita social (la bomba del Liceu va ser a Barcelona igual que la setmana tràgica, Seguí, Lairet, Ferrer i Guàrdia van morir assassinats), els germans Badia, tan venerats pel President Torra, portaven pistola i no era una cosa simbòlica, i Macià va voler conquerir militarment Catalunya entrant per Prats de Molló (un dia els parlaré del pensament de Macià sobre aquest tema). Poden dir, i jo hi estic d´acord, que el moviment d´aquests darrers anys ha estat pacífic fins al seu trencament actual, encara que em costa acceptar que sigui democràtic en tant que la falta de respecte i el menyspreu als que no pensen igual (base de la democràcia) ha estat una constant del moviment independentista.
El primer deure d´un govern és governar, resoldre els problemes dels ciutadans. Aquests dies hem vist un govern de Catalunya sense nord, situat en el relat èpic i passant dels problemes reals. Com, si no, interpretar que el govern de Catalunya no fos present a l´acte sobre el corredor mediterrani? El President no va anar a un acte a Barcelona amb tota la classe política i empresarial de les autonomies afectades (Presidents de Comunitat Valenciana, Múrcia i representants de l´economia i l´empresariat especialment els catalans) presidit pel ministre de Foment que va fer públic el calendari de la seva implementació. Com, si no, podem entendre que sigui un problema trobar unes mantes pels menors immigrants que han arribat sols a Catalunya? I podria continuar una llarga llista de temes que ni s´esmenten. I és en aquesta dicotomia (relat èpic i governar) que cal situar els fets que s´han viscut a l´entorn de l´1 d´octubre. La contradicció és tan òbvia, estem entre el relat èpic de Torra encoratjant els CDRs i l´acció de govern del conseller d´Interior enviant els mossos a fer la seva tasca, protegir les institucions i rebutjar els actes violents.
I totes aquestes notes em porten a reivindicar la negociació sobre la realitat (no l´ultimàtum de Torra que s´ha tirat a la piscina perquè no sap què fer ni què proposar, sense saber ni tan sols si el seu govern i els partits que el suporten el segueixen, si ho pot complir, és a dir, si hi havia aigua) i a rebutjar tant el relat èpic de Torra que no porta més que a enfrontaments inútils com el programa buit dels del no sense més (la dreta de Ciutadans i el PP). Catalunya necessita els que preconitzen el diàleg, la negociació i el pacte (la dels catalanistes de sempre, les esquerres del PSC i els Comuns més els catalanistes no sobiranistes de Lliures Avancem i altres), que són els únics que, a partir de la realitat, proposen trobar un pacte que tingui el suport d´una àmplia majoria dels catalans.
