El dietari

«Paul is dead» és una llegenda urbana que assegura que Paul McCartney va morir en un accident de trànsit l´any 1962 i que el van substituir per un tal William Campbell, un policia canadenc que es va presentar en una secreta selecció de dobles de Paul, organitzada per l´MI6 per evitar una cadena mundial de suïcidis. En política catalana hi ha un cas similar. Es diu Santi Vila. El director general d´Aigües de Banyoles afirma avui al Diario Vasco que els seus antics companys consellers «no són presos polítics». També explica que no porta llaç groc perquè és un «símbol agressiu». I adverteix que l´incomoda el groc dels carrers perquè és «una apropiació indeguda».

No fa ni un any, uns dies abans de l´1 d´octubre, un servidor sortia del perruquer, a Figueres, i em vaig trobar un míting de Santi Vila. A sota de la coberta de la plaça del Gra. L´aleshores conseller cridava enfadat: «Com ens hem de veure... No havíeu sentit anys i anys la cantarella que Santi Vila és un tou, un moderat, en el sentit despectiu de la moderació. Aquest quan arribi l´hora greu ens fallarà, quan arribi l´hora de no només remenar la cua (...) aquest ens fallarà. Però en Santi Vila, el vostre exalcalde i el vostre conseller, aquí el teniu. Aquí el teniu i aquí el tindreu! (forts aplaudiments). I si la setmana que ve hem d´anar uns dies a la presó, hi anirem! I si ens hem de jugar el patrimoni, en els jugarem! I si hem d´acabar a la presó, hi acabarem! (forts aplaudiments) Perquè ens hi va la dignitat personal i col·lectiva. La dignitat d´aquesta Nació. Una Nació que els espanyols mai ens diran que existeix. És terrible. Ho han violentat tot (...) Quin és aquest ordenament legal? És impropi d´una democràcia». Per les proves, és més creïble la substitució per un doble de Santi Vila que la de Paul McCartney.

Diumenge. Torre de les hores

Passeig per Pals. Per primera vegada entro a la Torre de les Hores, que l´han estat restaurant els darrers quatre anys i, enguany, l´han obert al públic. Sempre m´ha fascinat aquest nom: Torre de les Hores. Com si allà dins es guardés el secret sobre com s´altera el temps.

A la porta d´accés d´aquesta torre mestra, que va formar part del castell de Mont Aspre, han posat un torniquet com els dels camps de futbol o a les feines que es fitxa. Això és l´únic que em desagrada de la restauració. Ho fan servir per casar les voltes de torniquet amb l´euro que cobra un senyor per pujar-hi. No calia instal·lar aquest giny metàl·lic tan fora de context. Amb l´home cobrant, n´hi ha prou si és de confiança.

Deixant de banda l´horrible torniquet platejat, ha estat una restauració feta amb raonable criteri. Una escala de fusta ens porta a dalt del campanar, amb una esplendorosa panoràmica a quatre vents sobre l´Empordanet més essencial. Les Medes, el Montgrí i la vista d´ocell sobre Pals i els masos, són una visió que et reté damunt d´aquest balcó on certament no passen les hores. El vell mecanisme del rellotge, que han protegit dins de la torre amb una gran capsa de metacrilat, amaga el secret del temps?

Dilluns. Avui fa un any

Un any del dia en què es va fer una trencadissa emocional irreparable per a unes quantes generacions. Avui és 1 d´octubre. Però malgrat que ha passat un any, encara és impossible predir la importància i la conseqüència d´aquells fets. És clar que no serà una nota a peu de pàgina de la història, com preveia algun bocamoll. Però encara és d´hora per avaluar els canvis polítics i sociològics que haurà causat.

De moment tot té un aire molt català. Celebrant-ho, com sempre s´ha fet en aquest país. Com una derrota. La derrota de les garrotades i bales de goma. Un any després els sentiments s´han transformat. La il·lusió que es detectava entre alguns perquè arribava alguna cosa nova s´ha transformat en sentiments dolents. Avui fa un any però uns i altres no han descobert que tot ha canviat, encara que sembli que res no ha canviat.

Dimarts. Adieu, france

Agost de 2010, als Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Allà ens vàrem poder acomiadar de Charles Aznavour, 8 anys abans de la seva mort. Em va transportar a una França que només he conegut a través de les cançons, la pintura, el teatre, la literatura, el vi i la Provença.

Aznavour es va passar mitja vida essent la banda sonora d´una França que ja no existia però que sempre ens hem resistit a enterrar-la. La mantenim en una mena de capella ardent de la memòria. A Cap Roig, durant dues hores, les 23 cançons + 2 que va interpretar, amb una energia incomprensible per a algú amb un físic de pardalet de 86 anys, ens van convèncer que aquell imaginari francès vivia dins de les seves cançons. Em va quedar clar quan va transformar La Boheme en La Bohemia i Que c'est triste Venice en Venecia sin ti. Es van convertir en + 2 cançons sense ànima, sense profunditat i sense França.

Adieu, monsieur Aznavor. Adieu, France.

Dimecres Un any després

Cada dia d´aquesta setmana fa anys d´alguna cosa transcendent. Avui fa un any de la manifestació més nombrosa de la història de Girona, que va aplegar 60.000 persones al carrer, en contra de la violència policial del diumenge anterior.

És increïble com la política petita pot malbaratar el seu patrimoni.

Dijous. En nom del Senyor

Penso, per tant escric, és el primer llibre en prosa de Joan Isaac, publicat per l´editorial Llibres del segle, que ha estat prolongat per Montserrat Carulla. Avui l´hem presentat a la Llibreria 22, amb en Joan i l´editora, Marta Costa-Pau. És un llibre introspectiu, una paraula que no vol dir gaire res si quan es mira a dins hi ha vacuïtat. No és el cas del cantautor d´Esplugues de Llobregat, que aborda temes dolorosos de la seva vida, com l´escrit que més m´ha colpit per l´angoixa que és capaç de traslladar al lector. Carta a la mare, quaranta-cinc anys després... La missiva és un lament anguniós, explicat a la seva mare, de com un capellà de les Escoles Pies de Balmes el petoneja mentre s´excita. El nen, atemorit i plorant, només pensa en aquells repugnants instants amb la mare.

El mar, l´1 d´octubre, els refugiats, els amants o les filles. Joan Isaac ens porta per la seva vida i els seus pensaments com qui passeja per «una platja nudista». I el que explica és molt intens i, a sobre, està ben escrit, en un temps que sovint s´escriu i després es pensa.

Divendres. Corall d´Estat

El darrer regal conegut del govern més catastròfic de la història moderna d´Espanya són les llicències que la banda dels Rajoy i Millo van concedir per a l´extracció de corall a la Costa Brava. Potser Enric Millo fa temps que no es posa unes ulleres i uns ànecs a la platja per veure roques calbes i espoliades. I, per suposat, Rajoy no sap on cau la Costa Brava. Unes 80 entitats demanen ara al govern socialista que invalidi les llicències. Ara a la Subdelegació de l´Estat a Girona hi ha gent formada i informada. Seria incomprensible que no treballessin per suprimir aquestes llicències que mai s´haurien d´haver donat i que és la prova empírica de l´estupidesa que representa l´Estat retingui determinades competències.