08 de octubre de 2018
08.10.2018

Els relliscosos límits de la llibertat d'expressió

08.10.2018 | 00:11

El passat 20 de setembre el Tribunal Europeu de Drets Humans va dictar una sèrie de sentències (fins a quatre) en una controvèrsia entre un ciutadà alemany (el senyor Klaus Günter Annen) i l´Estat d´Alemanya, per uns requeriments que les autoritats germàniques havien decretat en relació amb les campanyes en contra de l´avortament que l´esmentat particular duia a terme a la seva pàgina web. En la seva peculiar croada comparava la interrupció voluntària de l´embaràs amb l´Holocaust nazi i amb l´homicidi agreujat, alhora que facilitava les dades (noms i adreces) dels metges que realitzaven aquestes pràctiques, qualificant-los de pervertits assassins de nens. Un d´aquests facultatius va acudir a la justícia perquè s´eliminés la seva identificació. En una primera instància, el tribunal va desestimar la petició del doctor, al·legant que era un fet cert i no discutit que realitzés avortaments, així com que a la resta de les seves manifestacions el senyor Annen estava emparat per la llibertat d´expressió.
Posteriorment, el metge va variar substancialment la seva petició, sol·licitant una ordre judicial civil perquè Klaus Günter Annen desistís de qualificar la inter­rupció voluntària d´un embaràs com ­«assassinat amb agreujants». En aquest cas sí que va ser atesa la seva demanda i va ser el demandat qui va recórrer, al·legant que, amb l´ordre de prohibir etiquetar a la seva pàgina web els avortaments com a «homicidi agreujat», el Tribunal d´Apel·lacions havia violat la seva llibertat d´expressió.
En la sentència, el Tribunal Europeu de Drets Humans reconeix que l´ordre rebuda pel senyor Annen afectava la seva llibertat d´expressió. No obstant això, aquesta llibertat no és absoluta, per la qual cosa poden imposar-se límits, sempre que resultin proporcionats i persegueixin un objectiu igualment legítim. En concret, la Cort d´Estrasburg se centra a raonar si aquesta limitació dels drets del ciutadà alemany a l´hora de difondre al seu bloc les seves idees era necessària i legítima en el si d´una societat democràtica.
Per al Tribunal Europeu (i també per a qualsevol tribunal nacional) la llibertat d´expressió constitueix un dels fonaments essencials d´un sistema constitucional, així com una de les condicions bàsiques per al seu progrés i per a la realització de cada individu. A més, estan emparades per ella no només les idees inofensives o innòcues, sinó també aquelles que ofenen i pertorben, ja que sense l´exigència de pluralisme, tolerància i amplitud de mires no hi ha una societat democràtica plena.
Però, tot seguit, aquest mateix Tribunal estableix que aquesta llibertat està subjecta a excepcions. Les limitacions han de ser aplicades restrictivament i d´acord amb la necessitat d´emparar un valor essencial del sistema democràtic, una llibertat, un dret. La Cort d´Estrasburg concedeix als Estats cert marge per apreciar si existeix aquesta necessitat de protecció que faculta la restricció de la llibertat d´expressió, però es reserva sempre la facultat per pronunciar-se definitivament sobre si aquestes restriccions són acords amb el Conveni Europeu de Drets Humans.
La decisió final d´aquest Tribunal Internacional ha estat considerar que les restriccions a la llibertat d´expressió eren raonades, legítimes i proporcionades. Tot i reconèixer que les declaracions del demandant van abordar qüestions d´interès públic, es va concloure que les seves opinions, tal com van ser expressades, imputaven la comissió d´un delicte al metge, el qual amb la legislació alemanya a la mà és manifestament fals. Una de les conclusions finals de la sentència és que les acusacions del senyor Annen no només van ser molt greus (atès que una condemna per homicidi agreujat suposaria la cadena perpètua) sinó que podrien incitar a l´odi i a l´agressió. A més, s´ha de tenir en compte que aquest ciutadà alemany no va ser condemnat penalment per difamació ni obligat a pagar danys i perjudicis. Únicament se li va ordenar que deixés de qualificar els avortaments com a «homicidi amb agreujants» i desistir, per tant, d´afirmar que el professional sanitari estava cometent aquest delicte. En conseqüència, valoren la mesura com a proporcionada i d´acord amb el Conveni.
Aquesta és la decisió de la més alta instància europea jurisdiccional per a la protecció dels Drets Humans. Malgrat això, el problema rau a compatibilitzar d´una banda aquesta llibertat d´expressió d´idees que poden ofendre´ns o pertorbar-nos, com a reflex d´una societat pluralista i tolerant que admet la discussió democràtica de temes de rellevància pública, amb les limitacions a la manifestació de certs discursos al·legant que fomenten l´odi o suposen un perill per a la pròpia convivència democràtica. Aquesta frontera de fins on permetre i a partir de quin moment prohibir no està clara i suposa endinsar-se en terrenys pantanosos i relliscosos.
A Espanya tenim problemes similars. Jutgem lletres de cançons o discursos ideològics carregats d´ofenses i desqualificacions. I la pregunta aquí queda: fins on s´ha de permetre? Òbviament, la tendència més còmoda (i també la més injusta) és aplicar la tradicional «llei de l´embut», sent molt permissius i tolerants amb els que pensen com nosaltres, però ­extremadament rigorosos i severs amb els que pensen diferent. Tenint en compte que parlem de la mera difusió d´idees (en cap cas de la comissió d´actes) la preferència de la llibertat d´expressió ha de ser, al meu parer, una regla general que només pot inaplicar-se davant d´una clara incitació o justificació de l´odi com a element per a propagar la xenofòbia i l´hostilitat contra minories i que pugui generar un brou de cultiu per passar de les ­paraules als fets delictius o la postergació social.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit