La dida
Mateu Frigoler Teixidor Canet d´Adri
Avui dia per criar la mainada hi ha tota mena de «potingues». Fa molts anys que això de la lactància era molt diferent.
La llet de vaca no es considerava, amb molta raó, apta per al consum dels nadons. Si una mare que estava alletant feia passar gana a la criatura o es posava malalta, la solució eren les dides. Dones que suplien la falta de llet, per la seva abundant capacitat.
Les cases benestants tenien una dida fixa, i perquè aquesta estigués contenta, agafaven també el marit per criat o majordom, que rebia el nom de didot. Els hospicis llogaven també aquestes dones per tenir cura dels nadons abandonats.
Les «dides» que tenien més fama eren les gallegues, molt apreciades pel seu immens mamellam. La mainada que criava una mateixa dida eren anomenats «germans de llet».
En un viatge del rei Jaume II a Girona, va tenir l´ensurt que la Reina, que alletava el petit príncep, va caure malalta. Desesperat buscant una dida va rebre la feliç notícia que en el poble de Canet d´Adri hi vivia la mamelluda amb més fama de la comarca, la Tomaseta. Els serveis d´aquella dona varen ésser tan excel·lents que la varen convèncer d´anar amb ells al palau mallorquí.
Dic tot això perquè tots nosaltres, polítics, funcionaris i jubilats, també depenem d´una gran «dida». Els bascos, gent molt espavilada, varen contractar una «dida» pròpia. El nostre Pujolet, quan tenia la paella pel mànec, va preferir anar fent la viu-viu amb un pobre 3%.
Ara els catalanets ens barallem cada dia perquè la «dida» sigui també nostra. No ens agrada la llet en pols que ve des de Madrid, com tampoc ens agrada ésser «germans de llet» amb aquells que des de Huelva cridaven allò de l´«A por ellos».
Per sobre de tot, hem de procurar que la mamella no pari de rajar, com li va passar a la reina mallorquina. Som molts que cada mes mirem la llibreta i preguem perquè la «gran mamella» no ens quedi deslletada.
Distorsió històrica o revenja ideològica
Jaime Serrano de Quintana President de l´Associació Cultural Gerona Inmortal
Els mitjans de comunicació locals han divulgat a so de bombo i platerets la destrucció dels escuts nacionals amb l´Àguila de Sant Joan, situats al pont de Sarrià.
Segons la versió oficial és per complir el que disposa la mal anomenada Llei de Memòria Històrica, que es pot qualificar així en tant que tindrà molt de llei però res en absolut de «memòria històrica».
Agradi o no agradi, les ornamentacions heràldiques esmentades formaven part de la història, en aquest cas local i provincial.
La hipocresia esdevé legislació. En el cas que ens ocupa, la denominació correcta seria «distorsió històrica» o bé «revenja ideològica».
La profecia de George Orwell s´ha fet realitat.
Els ciutadans sempre acabem pagant
Emili Sagrera Busquets Girona
S´han iniciat el treballs per treure els ressalts del carrer de la Rutlla (2a fase). Ens hem d´alegrar tots plegats de la decisió de treure aquests nyaps que en el seu moment es varen realitzar al llarg de tot el carrer de la Rutlla.
La causa i origen del nyap està en una decisió mal dissenyada i executada. I és pel que em pregunto: per què els ciutadans hem de pagar aquesta reparació i no la paga o paguen de la seva butxaca el savi o savis que la van dissenyar i executar...?
Perquè, el que és segur, és que tenen noms i cognoms, i així com qualsevol ciutadà paga a l´Ajuntament quan fa quelcom mal fet, per què no paguen aquests empleats públics quan fan nyaps? On està la seva responsabilitat?
