Ha tornat a succeir: un candidat obertament masclista, homòfob i de discurs violent, Jair Bolsonaro, va vèncer de manera aclaparadora a la primera volta de les eleccions presidencials al Brasil, el país més poblat de Sud-amèrica, i es perfila com a guanyador en la segona, prevista per al dia 28. Al mateix temps, l´home fort del govern italià, el populista Matteo Salvini, i la líder de l´extrema dreta francesa, Marine Le Pen, acordaven crear un «front de partits sobiranistes», per «posar fi a les polítiques de liberalització que han portat Europa a la ruïna».

I, de nou (llevat d´excepcions), han tornat els laments d´analistes i opinió pública mundial. Han proliferat els cops de pit, entre la incredulitat i el rebuig al vot expressat pels ciutadans i les crítiques a la inconsistència i la posveritat que surt de les boques dels esmentats personatges. I pot ser que tinguin raó, amb els seus adveniments apocalíptics de degradació de la democràcia liberal. Però això, tenir raó, no és suficient.

I no n´hi ha prou perquè els ciutadans que voten Orban, Alternativa per Alemanya, Trump, Salvini, Le Pen o Bolsonaro expressen rebuig i por. Rebuig a les conseqüències de la globalització, que han disminuït les seves opcions de pertànyer a la classe mitjana, cada vegada més precària i amb menys benestar. Por d´un futur dominat per una immigració imparable, que abaixi més els salaris dels seus treballs de baixa qualificació i una creixent robotització de funcions, que deixin obsolets molts llocs de treball, sense que quedi clar que es vagi a generar més feina de la que es destrueix. És a això al que haurien de respondre els partits clàssics i les elits globalistes, davant la demagògia d´aquestes forces emergents. Mentre els remeis no siguin percebuts com a eficaços, l´onada populista no disminuirà.