Els darrers esdeveniments succeïts en el Parlament de Catalunya han creat preocupació en diferents sectors de la ciutadania. No hi ha res pitjor per a un país que quan els seus governants no s´entenen, es contradiuen o bé no remen en la mateixa direcció.

La coalició independentista -amb els seus líders a la presó o a l´estranger- perd llençols a cada bugada. Hom té la impressió que JxCat està més pendent de les ordres de Puigdemont que no pas de fer front als problemes reals del país.

L´expresident difícilment pot continuar marcant l´agenda política quan ja fa molts mesos que és fora del territori. És lògic perdre el pols del territori a poc a poc. Va prometre la independència en divuit mesos, una república catalana a curt termini, un reconeixement europeu i una tornada a Catalunya immediata si la gent el 21-D el votava. Tot plegat una colla de promeses que han estat falses.

Mentrestant, Quim Torra ocupa una presidència de la Generalitat sense cap mena de lideratge. Davant el seu dèficit com a gestor públic necessita marejar la perdiu i dedicar-se a la gesticulació i a la provocació continuada. Busca desesperadament un enemic exterior, però ara té un greu problema, atès que Pedro Sánchez no perd ni un minut a contestar les seves proclames a la desobediència i a la unilateralitat. No troba contrincant per tal d´atiar la polèmica, la qual cosa li provoca més problemes del compte. No hi ha dubte que amb en Rajoy i el PP instal·lats a La Moncloa vivia millor.

Amb aquest escenari tan poc edificant, ERC ha plantat cara al seu soci de govern. Roger Torrent no vol desobeir, per molt que la colla de JxCat el provoquin amb alguns paranys. El seu màxim dirigent, Oriol Junqueras, és a la presó i no estan disposats a patir més baixes parlamentàries. Per primera vegada van votar per separat, la qual cosa indica que els republicans comencen a marcar un terreny propi.

Soc dels que pensen que un país necessita un gran partit majoritari si de debò vol fer passos en ferm. Amb el desori que representen JxCat o el PDeCAT, la formació republicana s´ha de plantejar fer un pas més endavant i convertir-se en la formació política de referència a casa nostra. Un dels seus màxims dirigents, Pere Aragonès, ja ha començat a negociar diverses qüestions amb la mateixa vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo. I d´altra banda, ha reafirmat la necessitat d´eixamplar l´espai independentista. Em sembla sincerament que aquest és el camí.

ERC no pot renunciar a lluitar cada minut per tal que Junqueras i els presos surtin com més aviat sigui possible en llibertat. Però mentrestant s´ha de governar i desenvolupar polítiques que millorin el nivell de vida dels ciutadans.

Fins ara ja s´ha pogut veure que tirar pel dret no porta enlloc. Pot fer contents uns quants fanàtics del secessionisme, però al final porta a la frustració. Avui l´independentisme no gaudeix d´una majoria al carrer, pateix molt al Parlament i Europa no en vol saber res.

És evident que cal continuar fent camí, sense renunciar a res, però actuant més amb el cap que no pas amb el cor. ERC pot ser el referent de molts votants orfes que ocupen una part de la centralitat demoscòpica. Davant les properes cites electorals, no pot relliscar. No hi ha blat ni el sac està lligat, per tant resta molt camí per recórrer per tal de poder veure un dia la república catalana. Però el protagonisme ha de ser per a un partit capaç de saber navegar si s´escau a contracorrent. Això sí, fent cas sempre a la brúixola. ERC té al davant una altra gran oportunitat. Veurem si la sap aprofitar.