16 de octubre de 2018
16.10.2018
Diari de Girona

Ves i repara casa meva

16.10.2018 | 06:00
Ves i repara casa meva

Es diria que a Assís res escapa a la influència de sant Francesc. De la tòfona a la xarcuteria –especialment variada en tota la regió–, de la rebosteria a l´aroma sec de l´espígol, la nua simplicitat del franciscanisme és una constant. La ciutat perdura, com un fòssil medieval, incrustada en el vessant del mont Subasio. Més amunt, a mig camí del cim del port, es troba Eremo delle Carceri, on segons la tradició Francesc va predicar als ocells. La frondositat del bosc, abric de les petites cel·les i capelles on es retiraven els primers seguidors del sant d´Assís, ens parla de l´antiguitat del lloc. És probable que el turista no s´acosti a aquests llocs sants, situats extramurs. No ho farà si només disposa d´un dia i aquest dia ha de dedicar-lo lògicament a visitar les dues basíliques de sant Francesc, on es troben els frescos de Cimabue i de Giotto, quan la pintura del Trecento començava a insuflar vida i humanitat al tradicional hieratisme de la pintura grega. Aquest és un món antic encara que dona pas a una mirada nova, igual que l´espiritualitat franciscana funda una Europa diferent a l´anterior. Va ser en la petita esglesiola de Sant Damià, situada als peus d´Assís, on Francesc va rebre l´encàrrec d´anar a reparar l´església «en ruïnes». Va ser, diríem, un moment axial, no només per a la cristiandat llatina, sinó sobretot per al mateix esdevenir europeu: els frares mendicants ­obrien la clausura monàstica, les ciutats recobraven protagonisme, l´amor cortesà s´espiritualitzava a través de la poesia provençal, el poder polític començava a separar-se del religiós. «Ves i repara casa meva, que com veus està en ruïnes», van ser les paraules que va escoltar sant Francesc pronunciades des del vell crucifix bizantí de sant Damià. L´admonició és apocalíptica i reflecteix una forta crisi de govern i de valors. La naturalesa cíclica de la història és un continu. La por i l´esperança resulten consubstancials a la humanitat.
Penso en tot això, mentre recorrem aquesta antiga ciutat de pedra i costes empinades. A la casa del bisbe han obert un museu de la memòria dedicat a la persecució dels jueus durant la II Guerra Mundial. Carrers amunt, la fortalesa de Rocca Maggiore segella les muralles. La seva ombra severa s´estén pels carrers, com una admonició de la qual no et pots desprendre. A la basílica, al costat de l´hàbit ras del sant, es conserva a la capella de les relíquies una banya d´ivori, regal del sultà egipci Al-Kamil, amb qui Francesc va negociar un acord de pau durant la Cinquena Croada. El filòsof musulmà Navid Kermani il·lumina la importància d´aquest fet: només Francesc va ser un home de pau en una època militaritzada com poques; només ell –i els seus– es van atrevir a anar contra corrent de les idees dominants del seu temps. Curiosament, la frase «ves i repara casa meva, que com veus està en ruïnes», tenia molt poc a veure a sotmetre´s a la correcció política del moment. Les modes mimètiques poques vegades constitueixen un criteri de veritat. Tampoc ara, quan el fanatisme de l´enginyeria social i l´autoritarisme ideològic pretenen segar l´autèntica llibertat de pensament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook