La recent designació del jutge Brett Kavanaugh com a nou magistrat del Tribunal Suprem dels Estats Units ha provocat una onada de protestes, debats i enfrontaments fins a la data inèdits en la designació d'un càrrec judicial. Cent seixanta-quatre persones van ser detingudes durant les revoltes generades el dia de la votació definitiva que el va elevar a la més alta instància de la magistratura nord-americana. Dos dies abans, els arrestats pel mateix motiu van ser més de tres-cents. L'origen de la indignació popular radica en les acusacions d'una sèrie d'abusos sexuals comesos per l'esmentat candidat. La qüestió es torna especialment complexa ja que, quan s'acusa algú d'un delicte ocorregut fa diverses dècades, sense possibilitat ja de ser jutjat en un procediment amb totes les garanties i pretenent portar al terreny de l'opinió pública el que s'hauria, si de cas, de dilucidar en un jutjat, un s'endinsa en un terreny pantanós on resulta molt probable acabar sumit en les caceres mediàtiques d'una i altra banda, i sense possibilitat d'adoptar una solució (sigui quina sigui) completament justa.

No obstant això, aquesta agra polèmica ha suposat que altres qüestions d'importància passin bastant desapercebudes. M'estic referint en concret a la conversió de determinats òrgans jurisdiccionals i institucions de marcada naturalesa tècnica en pseudocàmeres ideologitzades o, per ser més precís, partidistes, que proposen candidats d'accentuat perfil polític o, per ser encara més exacte, clarament inclinats cap a una formació política. Aquesta sensació sembla estar ja assumida per bona part dels Estats constitucionalistes com si es tractés d'una pràctica inevitable. Es reconeix obertament el patró ideològic dels jutges i es constata, any rere any, com en els assumptes de pronunciat contingut polític ells voten gairebé amb la mateixa disciplina que els grups del Congrés i el Senat.

A més de seguir amb notable interès la investigació sobre els suposats abusos sexuals del candidat, personalment em van cridar moltíssim més l'atenció les seves respostes a altres qüestions summament determinants per a l'exercici del seu càrrec com a membre del Tribunal Suprem. En una de les sessions celebrades per valorar la idoneïtat del jurista proposat per Donald Trump, la senadora demòcrata Dianne Feinstein va recordar una cita del mateix Kavanaugh assegurant que «si un president en actiu era l'únic objectiu d'una investigació, ningú hauria d'estar investigant això». En ser preguntat de manera directa sobre si, en una hipotètica investigació judicial, avalaria una citació judicial contra un president, va eludir qualsevol comentari, assegurant que no podia respondre. Així mateix va evitar pronunciar-se sobre l'eventualitat que un president pogués indultar-se a si mateix, opció que el mateix Trump ha dit que podria adoptar de veure's immers en diverses acusacions. Convé recordar que parlem d'un home que va treballar cinc anys per a George W. Bush a la Casa Blanca i que exhibeix una clara vinculació amb el Partit Republicà.

No obstant això, tot ha quedat silenciat o relegat a causa de la indignació suscitada per les acusacions d'abusos sexuals quan, almenys a mi, em sembla que es tracta de dades prou significatives com per concloure que aquesta persona no compleix amb el perfil requerit per a una institució que es defineix com imparcial i objectiva, la missió de la qual consisteix en l'aplicació de la Constitució i les lleis, i que presumeix de ser equidistant entre interessos personals i partidistes.

Com és obvi, no es tracta d'un problema exclusiu dels Estats Units. També altres països (Espanya, sense anar més lluny) pateixen idèntica epidèmia d'òrgans i institucions ideats d'inici com a figures independents, tècniques i de control però que, fet i fet, acaben hipotecats per unes connexions més o menys patents amb els polítics que els han proposat per als seus càrrecs.

A principis d'aquest any, el Consell d'Europa va recriminar al nostre país la manera d'elegir els membres del Consell General del Poder Judicial, afirmant que «les autoritats polítiques com ara el Parlament o el Poder Executiu no haurien d'implicar-se en cap fase del procés de selecció» de l'òrgan de govern dels jutges. Per descomptat, aquí s'ignora aquesta recomanació i els nostres representants se segueixen obstinant de manera insistent a traslladar la dialèctica partidista i la conformació política dels Parlaments a altres institucions que haurien de situar-se en les antípodes d'aquesta naturalesa.

La imparcialitat, objectivitat i independència de determinats òrgans és un tema essencial i crucial per a la pervivència del model constitucional en un Estat de Dret. Les tímides veus que denuncien aquesta situació quan exerceixen l'oposició s'apaguen definitivament en arribar al Govern o en aconseguir la majoria en una Cambra. Davant d'una qüestió tan vital que integra la definició mateixa de la nostra forma d'Estat es mira interessadament cap a un altre costat. Pel que es veu, la imatge de la Justícia amb els ulls embenats no pot arriscar-se a deixar caure la bena. Ja se sap que cal ser-ho i, a més, semblar-ho.