Aquests dies, els alemanys assisteixen/assistim atònits al creixement d'una formació política que allà qualifiquen «d'ultradretana». Es tracta de l'AfD, l'Alternativa per Alemanya, fundada bàsicament per professors universitaris, periodistes i antics militants del centre dreta (bàsicament l'FDP, el partit «frontissa» de sempre i de la CDU d' Angela Merkel) que han deixat de confiar en les bondats d'Europa (i de l'euro) i que no creuen que Alemanya hagi de jugar un paper «exemplar» en la crisi migratòria actual, tot exigint condicions molt més dures per a aquells que volen triar la República Federal per cercar una vida millor. Tampoc estan d'acord en els «rescats» de les «descontrolades» economies dels països del sud d'Europa, com ara Grècia, Portugal o Itàlia, que Brussel·les està sotmetent actualment a una mena de «tercer grau» per la seva deriva populista i financera, una circumstància que permet a Pedro Sánchez veure's com el nou «nen mimat» dels països més assolellats de la Unió.

Com a ciutadà del món, europeista convençut, (orgullós) alemany d'origen, català d'esperit i independentista fins al moll de l'os, a més de demòcrata de naixement, he denunciat en més d'una ocasió la incapacitat de quasi tots els polítics espanyols per acordar una sortida «pactada» amb una Catalunya que ells tot solets pràcticament han «expulsat» del seu «Regne». I amb tot aquest batibull de sentiments «transnacionals», també dono plena credibilitat a l'afirmació que el síndic de greuges Rafael Ribó va fer el mes de juny en una entrevista amb el The National escocès, tot dient que fou la trucada de la senyora Merkel la que va aturar la violència policial de l'1-O. I fins i tot diria més: fou ella mateixa qui va decidir que Rajoy i tot el seu govern havien de plegar i que el PP havia d'acceptar la moció de censura de l'1 de juny passat i deixar el Govern sense ni tan sols poder exercir el «dret de picar de peus».

Ara bé, si els espanyols no s'afanyen a cercar un acord capaç de satisfer les aspiracions catalanes, ells mateixos seran els responsables del creixement del neonacionalisme alemany, perquè quan esclati l'economia espanyola -que ho farà irremeiablement si perd el suport de la catalana- els casos de Grècia o Portugal hauran estat peccata minuta per a les arques comunitàries, atès que ni 50 anys de democràcia han servit per introduir ni un grau de seny o racionalitat en els «caps calents» de la política a Madrid. Potser és precisament aquí on rau la reticència d'Alemanya a donar un suport més obert al «procés». Saben que si Catalunya se'n va, tindran un problema greu, molt greu. Perquè encara que paraules com «nacionalisme» o kleinstaaterei (= divisionisme en petits estats) tinguin connotacions molt negatives en la llengua de Goethe, els alemanys són un poble tan raonable com responsable. I si ells consideren l'AfD d'ultradretes, sens dubte declararien dirigents com l' Albert Rivera o en Pablo Casado com a enemics del poble.