Un dels grans errors que solen cometre les formacions polítiques moderades consisteix, precisament, en abandonar les seves posicions d'ordre i temperança quan treu el cap pel seu extrem un altre partit que els disputa l'espai ideològic. Passa a esquerra i dreta, i no sol ser senzill combatre els rebrots radicals del mateix espectre polític perquè la prudència sol tenir mala premsa i molt pitjor cartell popular que el verb excitat de la radicalitat, això que ara s'anomena populisme.

El fenomen no és nou. Als anys 20 i 30 del passat segle XX es va produir, d'una manera generalitzada i dramàtica, col·lapsant les democràcies liberals i provocant el segon gran episodi bèl·lic de la centúria, tota una carnisseria en plena modernitat. No són comparables aquells moments històrics amb els actuals, per descomptat, però tampoc ens deixen indiferents episodis de llavors com la simpatia que va despertar Benito Mussolini al monarca italià de l'època, la cessió final de Hindenburg davant Hitler en el 33 o les bones relacions d'alguns tories britànics amb Oswald Mosley, fundador de la Unió Feixista, la BUF.

Trepitgem un terreny fangós, l'extremisme que tant va lamentar Manuel Azaña, obligat pels esdeveniments de la història a sumar-se a una esquerra revolucionària a la qual tant menyspreava per salvar la causa republicana. Un altre error? No era fàcil en aquells moments turbulents ni ho és ara, quan de nou ha entrat en descrèdit el sistema parlamentari. Ho dèiem fa unes setmanes, referent a l'emergència política a tota l'Europa del benestar de moviments que anomenem neofeixistes, encara que en puritat no ho són. I en només uns dies des d'aquell moment, un altre esdeveniment polític en la mateixa sintonia radical europea ha irromput al nostre país gràcies al ressò mediàtic que ha suposat el multitudinari míting de Vox a la plaça de Vista Alegre, el partit radical de dretes que ha sumat ja els seus primers intel·lectuals - Sánchez Dragó i Hermann Tertsch- entre d'altres personatges més o menys populars.

Per si sola la presència de Vox i el retorn de les tonades de Manolo Escobar no resulten preocupants, com tampoc ho és la de Podem recuperant l'estètica descamisada, el puny en alt i cantant una carrincloneria de protesta com L'Estaca de Llach. Les dues formacions comparteixen estratègia, aprofiten la circumscripció única de les eleccions europees per assaltar la política dels telenotícies. Però la democràcia suporta això i molt més, a vegades fins i tot li serveix per rejovenir-se i veure davant el mirall els perills que planen sobre el sistema i la necessitat d'una veritable catarsi ètica.

Les borrasques es deslliguen, però, quan els qui haurien d'anteposar les raons d'Estat i la necessària autocrítica -davant la corrupció i el clientelisme fonamentalment-, es llancen a una carrera de tints neuròtics per contrarestar-ne els extremismes assumint part de l'ideari dels radicals. Ho vam veure amb David Cameron davant els euroescèptics, amb Sarkozy davant els lepenistes i ho acabem de veure a Baviera amb la derrota de la CSU, el furibund líder de la qual, Horst Seehofer, havia vingut assumint el discurs antimmigració més intolerant.

Ara ho observem al nostre país, amb el nou lideratge al PP de Pablo Casado, que ha donat un fort cop de volant al moderantisme de Mariano Rajoy. Jove i amb poca experiència de governació, Casado entén que la resurrecció del partit conservador espanyol passa per radicalitzar-lo i aixecar la veu, imitant en això últim el líder centrista de Ciutadans, Albert Rivera, cada dia amb més similituds en la seva trajectòria amb l'esdevenir polític d' Alejandro Lerroux. Tots dos, Casado i Rivera, han decidit disputar-se el mateix espai electoral i no permetre el creixement de Vox, tots ells absorbits pel pensament arcaic de José María Aznar.

Aquest tipus de maniobres mai surten bé, doncs legitimen el pensament extrem, el converteixen en factible. La presència neonazi en els parlaments alemanys és freqüent des de fa diverses dècades però amb prou feines van passar del mer testimonialisme perquè els conservadors germans han persistit en les seves conviccions democràtiques sense cedir -fins a la data- a les idees xenòfobes. L'herència comunista de l'antiga RDA, però, està donant un tomb a aquesta circumstància, que no va ser fàcil construir després de la guerra, i que només figures com Konrad Adenauer o Helmut Köhl van fer possible, tots dos ferotges combatents contra l'extremisme.

Quan la dreta veu de reüll l'extrema dreta i assumeix encara que sigui part de les seves proposicions per evitar la deserció dels seus votants, comet una malaptesa històrica, i no només perquè deixa l'espai central a l'esquerra moderada, sinó perquè converteix en raonables idees que fins aquest moment han resultat vergonyants fins i tot per als qui les digereixen en privat.

Tampoc és fàcil al nostre país amb l'herència del franquisme donant voltes com anells de Saturn i els rivals parlamentaris construint trampes per a elefants, com ha estat el rocambolesc i inconclús episodi del Valle de los Caídos. Afegim la crisi catalana al còctel i tindrem, certament, un combinat capaç de provocar tota una melopea política.