Hi ha qui per aixafar un escarabat es treu la sabata i hi ha qui l'aixafa amb la sabata posada. En tot cas, la sabata serveix, a més de per protegir el peu, per reduir a mer grumoll de matèria orgànica insectes imaginaris o reals. Els que tenim certa edat recordem Nikita Krusxov aixafant amb el seu calçat l'escarabat de l'imperialisme ianqui davant l'Assemblea General de Nacions Unides, el 1960. Ens ve a la memòria així mateix la sabata que un periodista iraquià va llançar a Bush el 2008 atorgant-li d'aquesta manera el tractament d'un rèptil. La sabata, en fi, fabrica metàfores amb la facilitat amb què un raper construeix rimes. Tot el que toca ho converteix en figura retòrica, tot menys el dur sòl, que segueix sent sòl després de ser trepitjat per ella.

Ara, a Estrasburg, hem vist l'italià Angelo Ciocca aixafant també amb la seva sabata els papers de Pierre Moscovici.

- Com em tregui la sabata... -amenaçaven les mares d'una altra època els seus fills, que sortien corrent com bestioles espantades.

Pel que anem veient, la utilitat aixafadora de la sabata s'exerceix més amb ella a la mà que al peu. Una sabata a la mà esdevé una arma capaç d'infligir un dany simbòlic real, valgui la paradoxa. En trepitjar els papers del comissari d'Afers Econòmics, Ciocca els reduïa a menyspreables bestioles. Si els hagués trencat, l'abast de la notícia hauria estat diferent. L'increïble és que la sabata ignori aquesta capacitat seva per resignificar allò que agredeix.

En algunes cultures és obligatori descalçar-se abans d'entrar a les cases. Així, les sabates de la família i dels visitants romanen a l'entrada estranyament alineades, com un exèrcit en estat d'alerta. Quan m'he vist en una d'aquestes circumstàncies, mentre prenia el te amb els meus amfitrions àrabs, imaginava aquest exèrcit inspeccionant les cantonades del rebedor de l'habitatge a la recerca de paneroles a les quals desarticular amb una precisa trepitjada. D'aquí que en abandonar la llar a la que havia estat convidat, abans de calçar-me, inspeccionés la sola dels meus mocassins a la recerca de les restes de la bestiola. En el cas italià, la bestiola era el dèficit, que continua viu i cuejant.