El passat mes de març el Ple de la Sala Primera del Tribunal Suprem (l'encarregada dels assumptes civils) va anunciar que havia resolt dos recursos de cassació en relació a reclamacions de consumidors contra unes clàusules de les seves escriptures de préstec amb garantia hipotecària, en concret les que els atribuïen el pagament de totes les despeses i impostos generats per l'operació. Si bé partia de la seva pròpia jurisprudència sobre el caràcter abusiu d'aquesta clàusula, el T.S. va aclarir els efectes de la nul·litat que portava aparellada la abusivitat del pacte signat. En aquestes dues sentències s'analitzava allò relatiu al pagament de l'impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats concloent que, per la constitució del préstec, el pagament incumbia al prestatari. Per fonamentar aquesta decisió es va recolzar en la jurisprudència constant de la Sala Tercera (l'encarregada dels assumptes contenciosos administratius), que havia vingut establint que el subjecte passiu de l'impost era aquest prestatari. Igualment es va aclarir que, pel que fa al pagament del timbre dels documents notarials, l'impost corresponent a la matriu s'abonaria a parts iguals entre prestador i prestatari, i el corresponent a les còpies, per qui sol·licités les mateixes.
Aquesta decisió va afectar de forma clara a desenes de milers de plets que s'estaven tramitant a tot el país, així com a les demandes en preparació en què els consumidors reclamaven a la banca per les seves pràctiques abusives en la concessió de préstecs hipotecaris. Els demandants renunciaven o desistien de sol·licitar la devolució de les quantitats abonades per aquests impostos a l'empara de les clàusules declarades nul·les, seguint el criteri que havia establert el màxim òrgan judicial espanyol. I el fet és que, amb independència que s'estigués d'acord amb la decisió del Suprem, la veritat és que la seva posició com a màxim intèrpret de la legalitat, el seu rang dins del poder judicial i la seva funció unificadora de criteris judicials feien inevitable plegar-se a la postura fallada pels magistrats de la Sala Primera.
No obstant això, el passat 18 d'octubre es va donar a conèixer una altra sentència, en aquest cas de la Sala Tercera del Suprem, sentenciant just el contrari. S'estableix que és el banc i no el client qui ha de pagar l'impost de les hipoteques. Modifica, doncs, tota la seva jurisprudència anterior per concloure que no és el prestatari el subjecte passiu en l'impost sobre les escriptures notarials de préstec amb garantia hipotecària, sinó l'entitat que presta la suma corresponent. És més, la sentència arriba a anul·lar un article del reglament de l'impost (l'article 68.2 del Reial Decret 828/1995) per ser contrari a la llei.
Una modificació tan important en la jurisprudència i en la doctrina del Tribunal Suprem ha agafat per sorpresa la majoria del sector judicial. Advocats, jutges i assessors fiscals s'han trobat davant un nou escenari. Els ciutadans que havien decidit no reclamar davant l'anterior decisió del més alt òrgan jurisdiccional comencen ara a preguntar-se si encara estan a temps d'exigir la devolució de les quantitats pagades en virtut d'aquestes clàusules declarades nul·les.
I quan ja s'estaven preparant noves demandes i noves estratègies judicials amb motiu de la recent decisió, en tot just quatre hores el Suprem tornava a recular (com si s'hagués adonat que s'havia passat de frenada) i s'afanyava a deixar en l'aire el seu nou criteri sobre el pagament dels impostos a les hipoteques. El president de la Sala Tercera del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, Luis María Díez-Picazo, va difondre una nota informativa en què qualificava de «gir radical» la decisió sentenciada per la Secció Segona de la Sala Tercera del dia anterior. Per aquesta raó, anunciava tot seguit que quedaven sense efecte tots els assenyalaments sobre recursos de cassació pendents amb un objecte similar, alhora que imposava que fos el Ple de la Sala el que determinés definitivament si aquest floreta jurisprudencial ha de ser o no confirmat.
Així que, davant la pregunta dels ciutadans qüestionant què passa ara amb aquests impostos a les hipoteques amb clàusules abusives declarades nul·les, la resposta que s'ha de donar és que no se sap. Ens trobem davant d'una increïble situació d'inseguretat jurídica per a la qual no hi ha una clara solució. A dia d'avui, ni els advocats que han de redactar les demandes ni els jutges que han de dictar les sentències compten amb un criteri sòlid i segur. Estem assistint en pocs mesos a un ball de postures i a una bolcada de posicions que maregen al consumidor. Les persones que decideixen enfrontar-se judicialment a les entitats financeres han estat conduïdes irresponsablement a un procés judicial etern, ja que la decisió del Consell General del Poder Judicial de crear només cinquanta-quatre jutjats a tot Espanya per resoldre l'allau de centenars de milers de demandes els aboca a una oficina judicial col·lapsada i a una demora d'anys en els seus plets. I, a sobre, pateixen una indefinició i una absència de seguretat jurídica sense precedents. Qui sap si haurà de ser novament el Tribunal de Justícia de la Unió Europea el que, davant aquest desordre intern, vingui a posar les coses al seu lloc. En qualsevol cas, es tracta d'un lamentable espectacle que no és de rebut.
