Dilluns ens vam despertar amb una previsible però no per això menys preocupant victòria de Jair Bolsonaro a les eleccions a la presidència del Brasil. Un militar a la reserva, ultradretà, serà el nou president del Brasil, el país més poblat de Llatinoamèrica, amb 207 milions d'habitants.
El problema és que no és un fet aïllat, sinó que l'arribada de Bolsonaro al poder es produeix en un context d'auge de l'extrema dreta i el populisme arreu del món. En alguns casos arribant a la presidència i en d'altres amb un fort increment parlamentari que els fa decisius en la política dels seus respectius països. Ha passat a Llatinoamèrica però abans ha passat a Estats Units, Àsia o Europa. És un fenomen global i no s'entén sense entendre el que ha suposat el fenomen de la globalització i la posterior crisi econòmica que ha afectat principalment les classes mitjanes i populars d'arreu del món.
I és que si alguna cosa caracteritza aquest fenomen és el pes del factor identitari i de la por a l'hora de decidir el vot. Un fet que té una incidència especialment forta entre la població blanca i de mitjana edat de la majoria de països.
El més preocupant és que estàvem avisats. A finals dels noranta una reconeguda empresa d'enquestes va voler estudiar el perquè del transvasament que s'estava produint entre votants del Partit Comunista Francès i el Front Nacional. És en aquests anys quan, de la mà de Jean Marie Le Pen, l'extrema dreta francesa surt de la marginalitat fins al punt d'arribar a disputar la segona volta presidencial a Jaques Chirac en detriment del socialista Lionel Jospin. Per a molts aquest va ser el veritable primer avís.
L'empresa va arribar a la conclusió que l'eix tradicional «dreta-esquerra» no era suficient per explicar aquest transvasament entre extrems i va proposar un nou eix per intentar entendre el fenomen dels obrers que votaven el Front Nacional. I van anomenar el nou eix «obertura-protecció». En l'espai de l'obertura hi ubicaven tots aquells partits que estaven a favor de les societats obertes en tots els sentits: socialment, econòmicament, moralment, etc. Eren partits que defensaven en menor o major grau la Unió Europea, la multilateralitat, les llibertats individuals, la multiculturalitat, els moviments financers, etc. En definitiva, la globalització. I a l'espai de «protecció» hi havia els partits partidaris del tancament, del patriotisme, el proteccionisme, la tradició, la religió, i estaven en contra de la immigració, entre altres coses. En constatar la incipient força d'aquest eix van veure que la dreta i l'esquerra compartien electors en qualsevols dels dos àmbits del nou eix.
És cert, però, que no és una cosa de blanc o negre, sinó que hi havia matisos i que hi havia electors molt partidaris de l'obertura en segons quins temes i en canvi en d'altres compartien postulats proteccionistes. I a la inversa.
Tot i així, no deixava de ser un fenomen que explicava moviments electorals però que no tenia un pes definitiu en el mapa polític. Però quinze anys més tard, aquest eix, que va emergir amb força amb la irrupció de la globalització a finals dels anys noranta, principis dels dos mil, s'ha acabat imposant en la majoria dels països, gràcies a la crisi econòmica del 2008 i a les seves terribles conseqüències per a la majoria dels ciutadans. Davant d'això, els partits tradicionals que es movien amb comoditat exclusivament en l'àmbit de «l'obertura», i les diferències només es mostraven en l'eix dreta-esquerra, veuen com emergeix amb força l'element defensiu i proteccionista en les classes mitjanes i populars de les societats. És el retorn al fenomen identitari que semblava enterrat al final del segle passat amb la cèlebre La fi de la història, de Francis Fukuyama.
Allò que la socialdemocràcia, el liberalisme i la democràcia cristiana no va saber anticipar a inicis del nou segle va emergir amb força després de la crisi financera. Fins al punt d'arribar al poder a alguns dels principals països.
Estem en plena onada identitària i encara no som prou conscients del que suposarà aquest retorn al passat. Bolsonaro, Salvini, Trump, Orban, Putin són fruit de la por d'una part de la societat que ha vist com allò que considerava estable no ho era i com la seva vida, el seu barri i el futur dels seus se'ls escapa de les mans sense saber què poden fer per evitar-ho. I opten per retornar a la identitat, a la protecció, a promeses de seguretat i del retorn a la grandesa nacional perduda.
Més enllà del perill que les seves polítiques suposin aquest xoc inesperat encara que previsible, aquesta sacsejada ha de servir per al retorn a la política. I deixar l'autocomplaença dels guanyadors enrere. Molts es van pensar que els monstres no podien tornar i la història, incansable, ens recorda que sí.
És necessari tornar a fer política, cal entendre les pors de la gent, cal tornar a trepitjar carrer, fer pedagogia i cal defensar els valors universals amb força i convicció. Sense por. No pensem que és una anècdota, però tampoc que aquests són, ineludiblement, els signes dels nous temps.
