Més partidari de Sancho Panza que del Quixot, el Govern acaba de confirmar que seguirà venent tot tipus de ferreteria bèl·lica a l'Aràbia Saudita i, se sobreentén, a qualsevol país que pagui en cash. Pedro Sánchez, que presumeix de ser home de principis, havia fet un tímid intent de tallar el subministrament als xeics; però no va trigar a corregir-se. A un client no se li exigeixen principis, sinó solvència; i d'això últim en van sobrades les monarquies petrolieres del Golf. Les ideologies casen malament amb els negocis. L'anterior Govern conservador, per exemple, no va dubtar a vendre patrulleres, armes i municions al règim chavista de Veneçuela; per més que oficialment el detestés. L'actual, més preocupat pels principis en la línia de Groucho Marx, argumenta que, si Espanya no abastís de corbetes i bombes intel·ligents la teocràcia saudita, altres països ho farien.
A aquests pretextos se n'afegeix un altre de tipus laboral, a saber: que, si s'ha de triar entre el respecte als drets humans i la càrrega de treball de les drassanes, no caurem en actituds quixotesques. El primer és el menjar, diria en aquest tràngol Sancho Panza davant de les previsibles objeccions ètiques del cavaller Don Alonso Quijano. Millor donar feina als treballadors nacionals, encara que això suposi fastiguejar les víctimes dels bombardejos de l'Aràbia Saudita. Després de tot, sempre trobarien un proveïdor que els vengués els mateixos artefactes.
Curiosament, aquest tipus de dilema entre els principis i els negocis ja el va tractar el britànic Graham Greene -autor de Monsenyor Quixot, per cert- en la seva novel·la L'agent confidencial. El tal agent havia estat enviat a Anglaterra pel Govern de la República amb el propòsit de frustrar la venda de carbó als exèrcits revoltats de Franco. Per a això, l'espia republicà no dubta a acudir a un líder sindical dels miners en la confiança que els treballadors donarien suport a la lluita contra el feixisme. No caldrà dir que les seves gestions se salden amb el més absolut dels fracassos.
Vuitanta anys després d'aquell cru relat de Greene amb el paisatge de la Guerra Civil espanyola al fons, els negocis segueixen imperant sobre les ideologies. No només a Espanya, naturalment. Abans de caure en el compte que l'Aràbia Saudita és un règim de dubtosa pinta, les principals potències de l'Europa democràtica posaven ja la catifa a Gaddafi, extravagant dictador de Líbia. Amb aquell tirà d'opereta feien excel·lents transaccions de petroli per armes els dirigents electes d'Itàlia, de França, d'Espanya i de molts altres països. Ni tan sols les sospites que finançava el terrorisme van ser obstacle perquè se'l complimentés en les més respectables cancelleries.
Lògicament, Gaddafi va arribar a imaginar-se a si mateix com una reencarnació de Lawrence d'Aràbia, ignorant que els veritables cabdills de l'arabisme han estat tradicionalment els britànics: i no només en les pel·lícules. Un dia, els europeus van descobrir, sobtadament consternats, que el seu soci era un dictador i van optar per enderrocar-lo amb les mateixes armes que li venien.
Estranya, si de cas, que el Govern de Sánchez faci tants esforços per explicar els seus tractes amb els capitostos d'Aràbia. N'hi hauria prou de dir que els negocis són els negocis i que en aquest país -com en qualsevol altre- sempre hem estat més de Sancho Panza que de l'idealista Don Quixot. Per a això no cal un doctorat.
