09 de novembre de 2018
09.11.2018

Per fi un deixeble, Quim

09.11.2018 | 00:54

Feia anys que l'escoltava però no el vaig conèixer fins la setmana passada. Per fi Joaquim Maria Puyal i Ortiga té un deixeble digne del seu talent, de la seva integritat, de la seva qualitat i de la seva alçada moral. Han estat molts anys esperant que el puny abrupte de Déu colpegés les portalades de la fosca fins que per fi he conegut Ricard Torquemada

Abans de dinar amb ell ja sabia que era l'únic que havia aprofitat l'aprenentatge del Quim per donar-li continuïtat, sentit, profunditat; l'únic que ha aportat lèxic i conceptes nous a la narració futbolística en català, fent-la volar amb ales d'una esperança renovada. Deutora del mestratge però fent-se'n digne alhora, amb un poder creatiu que neix del que aprens però que només pot cristal·litzar en una ànima fèrtil, tensada. El Ricard és l'únic valent que del Puyal n'ha sabut fer alguna cosa més que fotocòpies descolorides, i ha assumit riscos per créixer i ajudar-nos a créixer amb la seva imaginació, el seu talent i la seva generositat.

Han estat molts anys pensant que això no acabaria de passar mai i que com sempre a Catalunya, la mediocritat se'n sortiria, impune i victoriosa, i que el gran premi per als genis continuaria sent l'oblit o una insofrible corrua d'incapaços i d'afectats enaltint-los pels motius més equivocats i estúpids, exprimint-ne la glòria en lloc de consagrar-la, amb una barreja de cinisme i d'incompetència que inevitablement du a la corrupció de qualsevol noblesa, de qualsevol propòsit, de qualsevol escola; i naturalment a la derrota.

Penso en l' Antoni Bassas i en el seu somriure de conill, en la seva gracieta llefiscosa, en tants anys que ha tingut, pagats amb els diners de tots, per crear un concepte, per tenir una idea –amb una de sola n'hauríem tingut prou– per oferir-nos alguna cosa a canvi del que li hem regalat, alguna cosa que no fos la sang mal xuclada dels altres, sempre per beneficiar-se'n només ell, mentre a nosaltres només ens quedava una altra factura per pagar-li. Com les pitjors mentides, el Bassas. Penso en els anys que fou la segona veu del Quim, en els anys del Matí de Catalunya Ràdio o de corresponsal als Estats Units. Ni una sola aportació, ni una sola generositat. Tot d'una baixesa tan obscena, que n'hauríem de fer un museu perquè aquest país entengui contra què ha de reaccionar si algun dia vol començar a entendre què és la llibertat. No podrem recordar-te ni per dues línies mal comptades, el dia que faltis, Antoni. Tot inútil, desolador, estèril, sense cap creixença, sense cap esperança, afores del Puyal i de Déu, i sempre sota la protecció del diner de tots –també a l' Ara, que ni existiria ni s'hauria pogut crear sense les monstruoses quantitats de cabals públics que hi desviaren.

Penso també en la Mònica Terribas, el mateix finançament que el Bassas, i la mateixa misèria. La mateixa afectació, la mateixa grolleria intel·lectual, estilística, moral, la mateixa buidor, el mateix silenci ressonant quan ha estat l'hora d'oferir algun fruit a canvi de tot el que t'hem ofrenat. Quin guany? Quin sintagma? Quina paraula? En què es nota que tingueres el millor mestre? Com podries justificar els recursos que un país sencer t'ha destinat? Quina aportació? Quin repte resolt? Quin atreviment que et faci digna del pare de tots els atreviments? Quina lliçó apresa? Quina creixença? Suburbis de la intel·ligència, el teu català en calçotets com el nen que no se'ls lleva a la dutxa del gimnàs perquè no vol que els seus companys li vegin la virilitat escarransida. No pot ser casualitat tanta deixadesa, tanta barra, tanta covardia.

Però potser sigui Xavier Bosch qui millor encarna i resumeix tots els defectes de la ingratitud. Tampoc li hem conegut l'aportació de de cap paraula, de cap idea; tampoc cap creixença. I a més a més, la misèria afegida d'haver abandonat el Quim quan més hi havia confiat, i la misèria, encara més imperdonable, d'haver causat la destrucció de l' Avui, forçant la destitució del director Vicent Sanchis per posar-s'hi ell, abandonant també el vaixell al cap d'un any, i deixant-nos de substitut la tifeta Cruanyes, que acabà de condemnar el diari a la humiliació de ser absorbit pel Punt.

El Ricard, amb la seva brillant aportació creativa, és una superació d'aquests vampirs, d'aquests zombis del Quim, però el que vaig descobrir coneixent-lo és que no només el talent l'allunya del reialme eixorc de les hienes: també l'actitud i el respecte amb què parla de qui tot ens ho ha donat. Si els falsos deixebles han participat sempre de la brometa invertebrada de ridiculitzar-lo, fent la paròdia de les seves manies o del seu caràcter, del seu nervi, queixant-se com senyoretes aficionades que «el Puyal crida»; el grau de respecte amb què el Torquemada i jo vam parlar del Quim no va dependre en cap moment de si ell ens escoltava. 

Respecte que no vol dir adhesió incondicional sinó delicadesa i intel·ligència, lleialtat: tot el que, en definitiva, fa que el Ricard sigui l'únic deixeble i els altres només rosegadors de la fusta que diuen protegir. Respecte vol dir amor. sense renunciar a l'humor, però preservant el reconeixement al Quim letal, insubornable i generós que en aquestes latituds de la seva carrera viu tan aferrat a la seva integritat com quan va començar-la, i que encara busca salvar-se en cada petita cosa que fa. Per descomptat que el Ricard i jo en vam parlar sabent-ne destriar el gra de la palla, però sense perdre mai la gratitud i la reverència amb què les persones educades, netes i lliures tractem els genis.

Han estat un angoixant desert els anys en què veia desfilar la insòlita col·lecció de carteristes que quasi em féu perdre l'esperança. Per fi el Ricard, per fi un deixeble de Joaquim Maria Puyal i Ortiga. Per fi el talent coronat amb més talent i l'esperança celebrant els dons pletòrics de la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook