Parlava amb un company del diari sobre el via crucis que va fer Presidentorra a Girona, tot seguint les passes de Puigdemont abans de fugir, aturant-se als mateixos llocs, fent els mateixos gestos, mostrant la mateixa intel·ligència. Ploràvem de riure. El company assegurava que ja no es pot fer més el ridícul. Vagi en el seu descàrrec que, pobre noi, és jove. Li vaig dir que mentre nosaltres conversàvem, segurament el llacisme estava superant les cotes de ridiculesa que ell creia inabastables. Dit i fet. L'endemà era presentat pomposament el Consell per a la República, aquella eina per qui sap què, però que qui s'hi vulgui apuntar ha de pagar 10 euros
- Ara sí que ja hem tocat sostre- em deia el company l'endemà.
Quina poca fe en la capacitat del nostre govern. Un dia després vèiem Presidentorra i alguns consellers agafats de les mans i cantant L'hora dels adeus com minyons escolta, els faltava només anar en pantaló curt i destrossar el mobiliari per fer un foc de camp. Insuperable? Ni pensar-ho. Dies després es presentaven els caganers del pessebre, entre els quals la figureta d'un llaç groc amb cagarro també groc (!), així com les de tots els consellers empresonats, quan l'únic que ha fet mèrits per ser declarat caganer major és en Puigdemont, i per partida doble: per haver-se cagat a les calces i fugir, i per haver-la cagat en tota la seva estratègia política.
El meu company no ha tornat a obrir la boca, sap que són capaços de superar-se dia a dia, fins a l'infinit. Els polítics llacistes han assolit el que fa segles buscaven els científics: el moviment continu. Moviment continu cap a la idiotesa absoluta, sí, però moviment al cap i a la fi, i el premi Nobel espera. No va poder ser el de la Pau per a Puigdemont, potser sigui el de Física per a tots en conjunt.
Com diria Julio Camba, tot el que surt de boca del Govern català no són més que arguments melodramàtics amb una mica de novel·la de Dickens i una altra mica de tango argentí. Van organitzar un «referèndum» -beneïdes cometes- i no pensaven que Espanya el prohibiria, però el va prohibir. Van tirar-lo endavant no pensant que hi hauria actuació policial, i n'hi va haver. No pensaven, després, ser imputats per la justícia, i ho van ser. No pensaven que se'ls apliques la presó provisional, i se'ls va aplicar. No pensaven ser acusats de rebel·lió i ho han estat. La pregunta és: pensaven alguna cosa? Han pensat mai alguna cosa?
Segurament tampoc pensen que al judici puguin ser condemnats, pobrets. Ja sé que hi ha saberuts intel·lectuals que consideren que això -presó, judici, fugats, etc.- no fa més que «enquistar» la situació. Aquí procedeix una nova pregunta: i què? Enquistar la situació, o sigui mantenir l'actual, significa que els CDRs continuaran penjant llaços grocs, que es reuniran a cridar a la plaça major del poble un cop a la setmana, i que un parell de cops l'any, aniran a manifestar-se a Barcelona. Per mi ho poden fer fins que els sagnin les mans de tant fer nusos, la gola de tant cridar i els peus de tant caminar.
Val més dedicar el temps a esbrinar com hem arribat aquí. I la resposta, mirin, potser estigui en la notícia que aquesta setmana revelava que Catalunya inverteix en educació, de mitjana, menys que Espanya i menys que Europa: com deia algú referint-se a Trump, idiotitza els votants i elegiran un idiota.
