Resistirà la democràcia liberal? Podran gaudir els nostres fills, quan siguin persones de mitjana edat, d'un món de llibertats com el que hem conegut nosaltres? En tinc molts dubtes. La periodista nord-americana Anne Applebaum explicava fa poc la festa de cap d'any que va muntar a Polònia, a la casa del seu marit, fa gairebé vint anys, quan va celebrar amb un nombrós grup d'amics l'entrada en el nou mil·lenni. De les cent persones que van anar a aquella festa, n'hi ha ara, vint anys després, cinquanta o seixanta que ja no es dirigeixen la paraula. I algunes ni tan sols s'atrevirien a reconèixer que van ser en aquella festa. És més, jurarien que no hi van ser. Per què? Molt senzill: per l'odi ideològic que s'ha apoderat de Polònia, dividida des de fa cinc o sis anys en dues trinxeres irreconciliables. Anne Applebaum és jueva. El seu marit va ser ministre d'un govern liberal i europeista. Ara, la meitat dels assistents a la seva festa són partidaris dels partits de l'extrema dreta antieuropeista i antisemita. Per a ells, el seu marit és un traïdor venut al capitalisme jueu que està lliurant Europa als estrangers i als immigrants. I ella és simplement jueva. Amb això ja està dit tot. El 1936 o 1937 les coses no devien ser gaire diferents.

Suposo que molts de nosaltres podríem explicar una experiència similar. De tota la gent que va estar amb nosaltres, fa vint anys, en festes, en sopars, en reunions familiars, amb quantes persones ja no ens parlem per motius ideològics? I quantes es negarien a reconèixer que van estar en una festa amb nosaltres, per por de ser considerats traïdors o col·laboracionistes que es porten bé amb l'enemic? Quantes, fins i tot, jurarien que no van estar «mai» amb nosaltres a cap lloc? M'atreveixo a aventurar que bastants. Entre nosaltres, el procés ha tingut les mateixes conseqüències que l'aparició dels partits extremistes a l'est d'Europa (i en l'Amèrica de Trump, i en el sinistre Brasil de Bolsonaro). Tot d'una, gent que compartia els mateixos gustos, les mateixes aficions, fins i tot els mateixos vincles familiars, ara es veu amb recel, fins i tot amb aprensió, com si fossin persones amb un vell deute sense saldar, de manera que es defugen o fan com que no tenen res a dir-se. I a poc a poc, la bretxa es va engrandint. Primer, aquestes persones s'esborren dels grups de WhatsApp, després s'esquiven si es troben pel carrer, més tard fan com que no es coneixen, i després fins i tot diuen davant els seus íntims que mai s'han conegut, per molt que haguessin compartit excursions, sopars, jocs amb els nens i sortides nocturnes amb les persones que ara s'han tornat incompatibles. La bretxa s'ha tornat insalvable. I no hi ha res a fer.

I les coses empitjoraran si en aquests propers mesos se segueix agrint l'enfrontament ideològic per culpa del judici als encausats del procés. Si en aquests anys s'han dit coses terrorífiques, caldrà veure què es diuen a partir d'ara. Una amiga americana m'explicava fa poc que mai en la seva vida havia vist l'odi que es respira al carrer entre demòcrates i partidaris de Trump, i això que ella viu en una zona de Brooklyn relativament tranquil·la. A Itàlia, a Anglaterra, a França, a Alemanya -i no diguem ja en els països de l'Est d'Europa- les coses no són gaire diferents. L'«altre» ja no és un conciutadà amb el qual un compartia algunes coses i discrepava en altres, sinó una mena d'infiltrat que està sabotejant la societat, un espia, un intrús, un perill que d'alguna manera caldrà eliminar. I ara mateix vivim una certa prosperitat -més enganyosa que real-, però un es pregunta què passarà si aquest enfrontament ideològic té lloc en una societat amb un 25% d'aturats i amb famílies que estiguin a punt de caure en aquest fatídic procés de depauperització que es viu a l'Argentina o el Brasil, on una família se'n va a dormir sent classe mitjana i s'aixeca sense recursos suficients per pagar l'electricitat, el lloguer, els comptes del súper, les lletres del cotxe.

Resistirà la democràcia, el règim de llibertats, el fràgil Estat de Dret? Resistirà als que pretenen imposar un govern autoritari, ja sigui de dretes o d'esquerres, però sense separació de poders, sense alternança en el poder, sense oposició política, sense informació lliure? No ho sé, però per descomptat no serà fàcil. Gens fàcil.