La societat de l'espectacle està espectacularitzada, qui la desespectaculizarà? Ningú. La tecnologia està feta per mirar i ser mirat i la ideologia és exemplaritzant i exhibicionista.

Hi ha enrenou amb les sèries televisives que expliquen històries de narcotraficants perquè es considera que els glorifiquen i que hi ha joves làbils als quals pot agradar la idea de tenir descapotables grocs, dona, amant i carràs de ballarines exòtiques, beure xampany a la piscina del xalet, passejar una pantera negra, volar en jet privat, disparar a ràfega i construir magatzems per amagar tones de dòlars.

A una altra escala es recorda el silenci dels policies sobre toretes i vaquilles perquè tot el que es publiqués era considerat glorificació i estímul per a xavals lumpen, analfabets funcionals que feien el pont a un seat catorzetrenta, atracaven gasolineres i anaven més cecs per la vida que Makoki. Aquells xavals no complien més somni que el seu en una vida de merda. Els narcos segueixen una drecera perillosa i violenta i uns pocs arriben a cims d'ambició que no estan al seu abast de cap altra manera.

S'espectacularitza la vida dels narcos a HBO i a Netflix, quin mal, però per al judici del «Chapo» Guzmán, que, sense guionista, va fugir pel vàter de la seva cel·la a través d'una galeria que va recórrer amb moto i del que s'ofereixen les imatges amb el cap ajupit pels policies, es tallarà dues vegades al dia la circulació pel pont de Brooklyn per moure'l entre la cort de justícia i la presó de màxima seguretat. La policia dona a aquest psicòpata baixet un tractament de trànsit propi del president de la primera nació del món lliure (coff, coff), cosa que el glorifica a la vista de tots.