Les atraccions fortes

El que hem de fer tots plegats és deixar de pujar a les atraccions fortes de les fires, que ni són elegants ni són segures. Has vist amb quins trossos de fusta estan falcades? Hauríem de pensar abans de fer les coses i especialment les persones discapacitades no haurien de comprar més números de la rifa.

Però és que a més a més les atraccions fortes són terriblement xarones. Llur sotrac no té classe, ni poesia. És només un sotrac de saldo i cantonada, com si t'estiressin la bossa. Les atraccions fortes només tenen sentit si són d'una finor extrema, si tenen un sentit profund i una metàfora que l'explica. És el cas de les muntanyes russes Shambhala -Port Aventura-, The Big Apple Coaster -Las Vegas- o l'Space Mountain de Disneyland París. Totes elles són i representen, i el vertigen i l'embranzida no només exciten l'adrenalina sinó que formen part d'un conte amb principi i final, i el seu instant de glòria. Hi ha aquestes excepcions i potser algunes més. Però poques.

Pel que fa a la resta, funciona gairebé sempre la llei que com més forta és l'atracció més quinqui és qui vol pujar-hi. Jo en dic atraccions «de pírcing i navalla». La dreta tot ho volem flonjo, confortable. No volem que ens impressionin, volem que ens emocionin. No en volem més, ho volem millor. El sotrac no és el nostre moviment. Ens escau molt més mitja verònica.

Les atraccions suaus i boniques, que et conviden a un món de fantasia, no necessiten cap adaptació especial perquè normalment és fàcil de pujar-hi en qualsevol circumstància. Però a les fires de Catalunya les estem perdent a canvi dels grans trastos de tatuatge i patacada, en què hi fan més por els pintes que hi pugen que la mateixa atracció, per bèstia que sigui.

Hem de recuperar el Tren de la Bruixa, que està caient en desús. El Tren de la Bruixa, que és la mare de totes atraccions de fira. Només ell té la barreja de diversió, sorpresa i joc que fa feliços els nens i els grans. Si prens l'escombra a la bruixa, et regalen un viatge. No saps mai on s'amaga, si en la falsa paret de dins del túnel o rere el teu vagó, a la gatzoneta perquè no la vegis. Gira, gira el tren, com giren les rialles i les esperances!

És una atracció fantàstica. El Tren de la Bruixa Quirós, tot rosa, és el que més m'agrada. Fa anys que no el veig ni a Girona, ni a Sarrià, ni a Gràcia, ni a l'avinguda Mistral, ni a Sants. Fa anys que no el veig enlloc. El tren és portentós, el decorat molt ben trobat, amb els acabats en perfecte estat de revista. La bruixa du una disfressa que fa por i sembla una bruixa. Hi ha bruixes que van vestides de tal manera que trenquen qualsevol màgia. Recordo una bruixa a Sevilla que era un homenot vestit com d'ós amb un skijama que li anava molt ample. Més que por em va fer pena pujar-hi. També hi ha altres bruixes que entre viatge i viatge es treuen la careta i es posen a fumar davant dels infants. Aquelles arracades, aquells tallats de cabells, aquelles dents corcades. Fuma, noi, fuma, que només et falta això.

La solució no és adaptar les atraccions salvatges sinó tornar a l'artesania de les atraccions boniques: construir-ne de noves que valguin la pena, i contractar-les en lloc de les més bèsties. Ensenyar els infants a divertit-se és ensenyar-los a somiar i formar-los el gust. Hi ha una línia recta que va de Montaigne a les Nines de Disney, i una caiguda lliure entre aquesta Granota Show que bota i rebota, i els repartidors de pizzes o les cabareteres. No van néixer volent fer això.

Els discapacitats haurien de limitar el risc per no acabar d'embolicar la troca, i els que no en som, mirar de no temptar la sort, que, de moment i gràcies a Déu, n'hem tingut molta.