Escolto a l'autobús una dona explicant-li a una altra que una amiga no es pot separar del marit maltractador perquè no té diners per pagar l'advocat. La violència també és això: la dependència econòmica que impedeix que una persona, amb la llibreta del banc en números vermells, abandoni qui la maltracta perquè no pot pagar el lloguer d'un pis.

La violència també és el convenciment que tenen moltes dones, malgrat les nombroses campanyes institucionals, que no hi ha ningú que les pugui ajudar; que les ordres d'allunyament no funcionen; que no hi ha ajudes per allunyar-se dels maltractadors. La pobresa és violència, de la mateixa manera que hauria de considerar-se violènica el difícil accés a la informació per a qui no té diners ni recursos, com algunes immigrants que desconeixen què és un advocat de torn d'ofici, o que hi ha protocols i gent formada per ajudar-les.

Les denúncies per violència masclista segueixen augmentant. És un fet preocupant, encara que vull pensar que part de l'increment es deu al fet que el context social fa que cada vegada hi hagi menys por a denunciar. Mentrestant, una enquesta recent ens diu que un 20% dels nostres joves no veu com un problema enviar missatges controladors a la seva parella. Queda molt camí per recórrer.