L'agermanament entre ciutats pot semblar una frivolitat si no ens endinsem en les repercussions que comporta, en els vincles ferms que es poden establir, el mirall que poden ser una de l'altra, referents mutus. Ho vam viure el darrer cap de setmana. Girona i Albi, a Occitània, estan agermanades des de juny del 1985, tot i que en francès, jumelage, remet als germans bessons. Per aquesta raó, l'Echiquier Club Albigeois va convidar jugadors del Club d'Escacs Gerunda a passar un cap de setmana a Albi amb l'excusa de la 40a edició d'un torneig de partides actives, que és el més gran i més antic de tot Occitània. Els amfitrions ens van tractar d'una manera excepcional, amb tots els honors, tant per la germanor entre ciutats com perquè el lema dels escacs és Gens una summus, que es pot traduir com «Tots som una família». Vam ser rebuts oficialment a l'Ajuntament per l'acaldessa Stephanie-Marie Guiraud, el regidor d'Esports i Turisme i el president de la federació, entre altres autoritats. A part dels agraïments per la nostra presència, van insitir a fer-nos saber que a Girona sempre han estat molt i molt ben rebuts. La complicitat entre les alcaldies de Girona i Albi és manifesta. L'alcaldessa occitana em va parlar meravelles de la Marta Madrenas i ens va demanar de retratar-nos plegats per fer-li arribar la foto. Després dels parlaments, el xampany. I més tard, sopar de germanor amb els escaquistes locals, que ens van hostatjar a casa seva i l'endemà ens van convidar a esmorzar i dinar. Com si s'hagués complert la profecia de Francesc Pujols, qui augurava que algun dia els catalans aniríem pel món i ho tindríem tot pagat.
Albi és una ciutat que deixa bocabadat el visitant. És un encert que la Unesco la declarés Patrimoni de la Humanitat. A la tranquil·litat i bonhomia dels albigesos, que sempre tenen un bonjour i un somriure per a tothom, sobtava la netedat arreu, les cases ben arreglades, com si cadascuna d'elles fos un palau, el trànsit fluid i respectuós, el pas del cabalós riu Tarn pel centre de la ciutat, el mobiliari urbà en estat de revista, cap nyap urbanístic, les cafeteries ideals per fer-la petar sense presses, el museu Toulouse-Lautrec i la majestuositat de la Catedral, imponent, que va resistir totes les guerres i que va ser projectada al segle XIII pel català Ponç Descoll. Tenim molt a aprendre d'ells, sobretot del respecte i amor que tenen a la ciutat. Caldria que les entitats gironines tractessin més amb les albigeses perquè l'experiència bé prou que s'ho val.
