S'ha parlat molt poc dels referents, de la seva rellevància antropològica a l'hora d'entendre l'intel·lecte dels individus. No per casualitat, donen forma a la nostra manera de pensar, al mode personal que tenim d'interpretar i criticar la societat que ens envolta, a fer-la més comprensible o, com a mínim, al fet d'estar previnguts i actuar en conseqüència. Ni que sigui amb humor. Són com els fars que ens han d'ajudar a il·luminar, a delimitar, a donar sentit al camí de les nostres vides. Tot i aquesta lamentable metàfora que bé podria haver escrit Paulo Coelho, vull creure que m'enteneu. Molts dels meus referents, o fa temps que són morts, com Mary Shelley, Friedrich Nietzsche, Sergio Leone, Jim Henson, Michael Jackson, John Holmes i el seu llarg etcètera, o comencen a estar a punt de caramel, ja sigui per edat, com Clint Eastwood i Ennio Morricone, o per la fila que fan, com Maradona. Aquesta setmana, el més gran creador de multitud de superherois que ja són llegenda, una de les ments pensants més influents de la cultura popular dels segles XX i XXI que ha dignificat el còmic elevant-lo a la categoria de filosofia de butxaca, Stan Lee, The Man, ha estat l'últim a marxar.
Vaig ser abduït per l'univers de Lee en plena pubertat; intuïa que el meu pare amagava revistes de senyores que fumaven cigars amb bigoti als calaixos del traster de casa. Un dia, aprofitant les meves innates habilitats per la dissimulació i els robatoris de guant blanc -nobles arts, per cert- vaig decidir passar a l'acció. Als calaixos no hi havia marro però en el seu lloc m'esperaven grapats de còmics de superherois, la majoria protagonitzats pel fill predilecte de Marvel, un tal Spiderman. Vaig xalar. I d'aquí vaig passar a conèixer la resta del clan; els 4 fantàstics, Hulk, X-Men i Daredevil, entre d'altres. Stan Lee, el seu principal creador, a través de tots ells, va potenciar la meva imaginació, el meu amor per la ciència-ficció i la fantasia, i sobretot va inocular-me el més gran dels poders: la coneixença d'uns valors i d'una complexa manera de veure la vida plena de matisos, dificultats i imperfeccions. Excelsior!
Un cop encaixat l'impacte de la seva mort, vaig córrer a posar-me el meu vestit d'Spiderman. El meu gos Clyde us en pot donar fe. I per un moment vaig ser Peter Parker plorant a la tomba de l'oncle Ben, preguntant-me i ara què. Tot i conèixer de sobres l'eterna resposta embolcallada de pacient responsabilitat, tot i poder recórrer a l'increïble llegat artístic, literari, ètic i moral que aquest superhome ens ha deixat, molt més mereixedor del Nobel de Literatura que el pesat d'en Bob Dylan, malgrat tot això, vaig sentir-me envaït per una amarga tristor. Per molt previsible que pugui ser l'adeu, sempre costa acomiadar-se d'aquells que han posat el seu granet de sorra per modelar-nos, per fer-nos una mica millors. Diferents. Arribat aquest moment, fins i tot les aranyes també ploren.
