La Terra no ens necessita per a res, però nosaltres sí que necessitem la Terra. La Primera Guerra Mundial va ser evitable (la Segona, crec que no). Tots els països bel·ligerants creien ser els més valents i patriotes, els més avançats, però els soldats morien com xinxes i, ja ho va dir Ernst Jünger, al final van guanyar els que van poder llançar més materials: tones de bombes, canons de més gruixut calibre, vaixells, submarins i avions de major desplaçament. Materials. Res a veure amb la intel·ligència i el valor. Havia quedat demostrat que no ens mereixíem la civilitat de què tant presumíem. Una altra ocasió perduda.
Però oblidem la guerra del besavi (tot i que les noies del xarleston estaven estupendes) i anem a la guerra en la qual podem sucumbir (gairebé) tots, que és la que lliurem, sense cap esperança de guanyar-la, contra la Terra. En només cinquanta anys la població s'ha duplicat i encara que sé (i, per si de cas, m'ho recordava Joan Olmos) que a finals dels setanta el pioner Miquel Gil Corell ja va publicar un treball sobre la ciutat com a ecosistema, portem molt de retard en enjardinament, repoblació forestal, substitució de fonts d'energia, captura de carboni i transport no contaminant que retorni al cel de la praderia el blau que tant agradava a Vladímir Vladímirovich Nabókov.
La consciència còsmica ha d'estar confusa i disgustada amb nosaltres i potser ens prepara un ERO com a espècie i es disposa a envair el cervell d'un llangardaix, d'un orangutan, d'un visitant extraterrestre. Gent nova que apreciï els regals, ja que la vella gent és tan porca.
No creguin que escric això sota els efectes de cap droga. Senzillament sé, com se saben aquestes coses, que el pedrenyal ja guarda una espurna d'intel·ligència, que les pinedes practiquen la respiració en vuit temps, que el mar és de líquid amniòtic i que en la blancor del caolí es troba prefigurada la santedat i la bravura en els cingles de la serra. No siguem covards i rucs i arromanguem-nos a netejar la nostra vella i bella llar.
