Els dies cauen. Persisteix l'antiga mania d'encadenar-se. Arriba la tardor. Una època en la qual es fan vistents coses importants. Detalls que parlen d'un fet que remet a un concepte massa sovint menystingut: l'humanisme. Cada època és diferent i s'hi peca amb qüestions de diferents colors. Un del color d'ara mateix és el rosa. No representa un pecat sinó una virtut. Les carreres de les dones vestides amb samarretes roses, cada any, són més multitudinàries. S'ajunten, corren i, amb això, mostren una de les coses més importants de l'humanisme: la solidaritat. Solidaritat en contra d'una malaltia, el càncer. Fent-ho públic, converteixin el dolor en esperança. Ni el càncer ni cap altra malaltia no ha de ser secreta. En una societat moderna, s'ha de parlar de tot. Els ciclistes també fan recorreguts per recaptar diners. Són per la investigació. El territori científic mai no s'ha de retallar per cap crisi o caiguda de borsa. La vida de molts depèn de la investigació. La vida dels malalts està lligada a l'associacionisme solidari. La humanitat, encara, depèn de gent anònima i de qui et dona un cop de mà un cop has caigut malalt. No sentir-te sol. Sol en contra la vida, la família o la societat. Les dones que cada tardor corren, expliquen una realitat cada vegada més vistent: la mentida de l'estereotip de la persona sana. El càncer és sinistre, no obeeix, com altres malalties, a cap paràmetre. És capriciós, cruel i inestable. Per això, vagi una barretada a favor de gent pública, com el músic Pau Donés, que parla de la malaltia d'una manera normal i sense caure en cap embolic melodramàtic. És sincer i explica la químio i els efectes que comporta amb naturalitat. Rosa, sempre de rosa.
