19 de novembre de 2018
19.11.2018

Federalisme i reforma constitucional

19.11.2018 | 00:02

tefan Zweig descriu a El món d'ahir: memòries d'un europeu l'època que li va tocar viure, del 1881 que va néixer a Viena fins al 1942 quan es va suïcidar a Petròpolis (Brasil). Va viure dues guerres que van canviar el món i van destruir Europa, cosa que per a un intel·lectual defensor de l'Europa de la cultura es va fer insuportable. Jo vaig néixer poc després de la seva mort i sempre he agraït als pares de la nova Europa el no haver hagut de participar en cap guerra. Els europeus d'avui hem viscut el període més llarg sense guerres de tota la història d'Europa i molts europeus crec que no s'adonen d'aquest fet transcendental, no s'adonen de la sort que tenim els que vivim a l'Europa avui.

Europa va sortir de la II Guerra mundial dividida en dos blocs, el dels països occidentals i els comunistes. Els occidentals on ens trobem, estimulats pels comunistes i per la voluntat d'evitar una nova guerra, varen decidir dues coses que han marcat la nostra vida: un acord per enfortir les democràcies i crear el que avui coneixem com l'estat del benestar i començar el camí cap a la Unió europea (UE). Uns homes amb visió de futur van ser capaços d'assentar les bases de la UE. I a poc a poc les dictadures occidentals (Espanya i Portugal) i, després de la caiguda del mur de Berlin, també molts països excomunistes s'han anat incorporant a la UE. És obvi que avui l'estat del benestar està en retrocés i que la UE és encara feble, l'hem de consolidar. Però és una realitat innegable i una potència en el món actual. I si no mirin com la tracten l'insolidari Trump o Putin, que fan tot el que poden per intentar destruir-la.

Ara estem en un moment de polítiques de mirada curta. A la UE tenim països que no respecten la democràcia (com Polònia o Hongria), tenim un renaixement dels nacionalismes i uns partits d'ultradreta que criminalitzen la immigració i són euroescèptics. Els anglesos estan deixant la UE després d'un referèndum basat en un cúmul de mentides repetides i estan perduts perquè ningú els va explicar la veritat. És el que tenen els referèndums mal plantejats, els del sí o no sense definir realment cada opció. Es pot dir qualsevol cosa, «tindrem molts diners», «decidirem el nostre futur», etc. Tot d'eslògans però res que expliqui com es produirà la separació, quines conseqüències reals tindrà,... D'aquí que sigui més necessari que mai ajudar a la consolidació de la UE per preservar un model europeu de convivència que, tot i les seves mancances, ha sigut enormement positiu pels ciutadans europeus. Espanya des de l'entrada del nou govern ha tornat al nucli de la UE, un fet molt positiu tant per Espanya i com per la UE sobre tot ara que Itàlia ha empres el camí del populisme.

Per tot això, ho dic amb pena, em sento molt lluny d'un Puigdemont que, per la seva guerra particular, quan la UE no va en el sentit que ell voldria, es permet criticar-la i amb els seus contactes amb partits euroescèptics se situa en una posició difícil d'entendre. Potser entre els seus molts somnis hi ha el de retornar a les nacions antigues per jugar a teixir les típiques aliances d'uns contra els altres i en aquest joc, trobar aliats que ara sap que no trobarà.

Una idea que no deixa de sorprendre'm és la de que hi ha molts catalans, inclosos molts independentistes, que voldrien una Europa federal però menyspreen una sortida federal per Espanya. TV3, l'altaveu independentista, no parla mai dels actes federalistes i s'ha negat a difondre el film Federal que dona una visió actual del federalisme per medi d'entrevistes a federalistes sobretot catalans, espanyols i europeus. Però l'Europa Federal sols l'aconseguirem si els ciutadans europeus van assimilant les idees del federalisme i federalitzant els seus països. Això és el que proposem els que creiem en una solució federal per Espanya i trobo contradictori que qui es declara federalista a Europa, rebutgi aquesta solució per a Espanya.

La Vanguardia del passat 12 de novembre publicava una enquesta que deixava clar que prop d'un 69% de catalans i prop d'un 67% d'espanyols veurien bé una reforma de la constitució i de l'estatut. Si això és així hi hauria d'haver la corresponent resposta política tal com va ser possible en el pacte de la transició. Però és obvi que si bé les esquerres semblen disposades a fer aquest esforç, no ho veig ni en els independentistes situats en la seva República virtual i sense líders capaços de dir en públic el que diuen en privat per no ser titllats de traïdors ni en la dreta de Ciutadans i el PP immersos en la seva pròpia guerra en què Catalunya i els problemes d'Espanya no són qüestions a resoldre amb solucions sèries i a llarg termini sinó temes per la seva (barroera) baralla particular per demostrar qui és més espanyol en el pitjor sentit del terme.

Per acabar deixo la idea de que crec que fora important que els partits que defensen el federalisme fessin una proposta de reforma constitucional i estatutària, fixessin unes bases públiques que els electors poguessin considerar abans de votar en les properes eleccions. Seria una resposta que podria tenir un ampli suport segons hem dit, ben diferent del referèndum de sí o no (sols a Catalunya) que proposen els independentistes i que, tal com estan les coses, guanyés qui guanyés, ho faria per una exigua majoria que, en cas de fer-se efectiva, no representaria res més que una imposició d'una meitat dels catalans sobre l'altre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook