Espanya la productivitat creix quan es produeixen acomiadaments, ja que el volum d'allò produït baixa menys que el descens que suposa la reducció de plantilles, i la productivitat baixa quan les coses van bé, perquè llavors és més barat contractar mà d'obra que invertir». Santiago Niño Becerra, autor del paràgraf anterior, és un economista singular que fa pensar.
En referència a un índex 100 de PIB per càpita per hora treballada als EUA, Espanya tenia un nivell de productivitat de 30 el 1950, quan Regne Unit i Suècia passaven del 80 (tan sols el Japó, sortit d'una guerra, i Portugal, tenien una productivitat inferior); el 1973 Espanya tenia una productivitat del 58 (inferior a la productivitat de 1950 de Noruega, Bèlgica, Holanda, Dinamara, Suècia, Regne Unit, Austràlia i Canadà). El 2005, any culminant de l'aznarià «Espanya va bé», Espanya tenia una productivitat que no arribava a 80, inferior que la del Canadà, Holanda, Bèlgica i Noruega. Amb 32 anys Espanya va ser una de les economies en què menys va augmentar la productivitat. En canvi entre el 2009 i el 2015, va augmentar més que en d'altres països, més i tot que la mitjana de la OCDE.
Cal preguntar-se el perquè. La baixa productivitat espanyola es combina amb una baixa taxa d'activitat (inferior al 59%) i una molt elevada taxa de desocupació (agreujada per l'alta taxa de desocupació juvenil). Entre 2001-2007, quan Espanya «anava bé», la remuneració salarial va créixer un 0,6%, però en la fase de crisi 2009-2015, es fa enfonsar gairebé un 1%. De fet, Espanya va ser un dels països en què menys van créixer els salaris per hora treballada quan les coses anaven bé i ha estat la quarta en què més han caigut durant el període de crisi esmentat (la inflació, a més, restà poder adquisitiu als salaris, cosa que agreujà les coses).
Així les coses es parla recursivament de vincular salaris i productivitat. Sindicats i economistes, enllà d'una fórmula per congelar salaris, hi veuen tres problemes. 1) La millora de la productivitat depèn de l'organització de la producció de l'empresa, de les seccions, de les inversions..., davant les quals el treballador no té veu ni vot. 2) Espanya produeix béns i serveis de valor mitjà i baix, i res del que produïm -ni el turisme- té cap monopoli mundial (cosa que permetria elaborar grans quantitats de béns i serveis i justificaria l'alta productivitat de béns de baix valor), cosa que els treballadors tampoc no poden maneflejar. 3) La productivitat varia d'un subsector a un altre i d'una empresa a una altra fins al punt que hem llegit que una planta en un lloc determinat té uns costos 15% més grans que la mateixa en un altre lloc (cosa que no seria problemàtica si la productivitat dels treballadors del primer lloc fos 15% més alt que els del segon, tot i que no sol passar), cosa que tampoc cau a mans dels treballadors.
Aleshores, quan es parla de vincular salaris i producció cal adonar-se de quatre factors: 1) La demanda de treball és major que l'oferta empresarial; 2) El valor d'allò que produïm sol ser baix; 3) El frau fiscal és elevadíssim (60-90 M? anuals) fa que les empreses no els interessi mesurar bé la productivitat perquè es transparentarien els seus marges de negoci; 4) la producció dels incentius perquè les empreses inverteixin o reorganitzin el seu sistema productiu per assolir més eficàcia, és reduït.
I som on hem començat amb el professor Niño Becerra. Quan Espanya anava bé la productivitat era molt baixa; els acomiadaments massius a causa de la crisi van fer pujar-la. Però és obvi que l'economia no tendirà a acomiadaments. Aleshores, es pregunta, «en el trinomi del factor treball productivitat-ocupació-remuneració, en quin punt es troba l'economia espanyola? La resposta és que es troba molt malament», escriu. I veu en l'exportació un espirall per augmentar la producció. I aquí també hi veu problemes. A l'arrel de tots, haver entrat a l'euro en el moment en què es va fer i en la manera de fer-ho.
La qüestió està relacionada amb la vinculació de les pensions a la productivitat i això sí que resulta rinxolar del rínxol. Tothom sap que las recaptacions fiscals són insuficients i s'han de completar amb un deute públic estratosfèric els interessos del qual absorbeixen el 20% dels ingressos pressupostaris. A llarg termini què caldrà fer? Augmentar la natalitat? Cridar més immigrants? I a curt termini? La pensió d'una senyora de 85 anys d'Almadén pot ser la mateixa d'una que viu a Girona? S'han de calcular totes dues a partir de l'índex de la productivitat d'Espanya? No s'haurà d'introduir un factor correctiu que contempli el poder adquisitiu de cada zona? De moment les coses pinten que l'economia espanyola està condemnada a moure's en un entorn de precarietat.
Res d'estrany que els economistes sostinguin que, en termes relatius, des del 2000 fins avui també els catalans ens hem empobrit. Tanmateix, i ara copio l'economista Àngela Fernéndez Céspedes ( L'Econòmic, 10-VI-18), «l'economia catalana fa més de quatre anys que acumula un creixement important que supera el d'Espanya i el de l'economia europea». I això, a banda de factors externs (baixos tipus d'interès, cotització del petroli), gràcies a la recuperació de la demanda interna, al fort increment de les exportacions de béns i serveis i a la contenció de les importacions.
