22 de novembre de 2018
22.11.2018

Qui hi ha per aquí?

22.11.2018 | 01:19

A l'entrada del parc al qual sovint vaig a caminar hi ha un arbre que rep els visitants amb expressió d'espant. Es tracta d'un til·ler enorme, les formes del qual evoquen a la cara d'una persona amb una gran cabellera. De vegades, després de sobrepassar-lo, l'observo d'amagat des d'un angle al qual no hi arriben els seus ulls i tinc la impressió que no s'acostuma a la presència d'aquests éssers vius (nosaltres) que es desplacen sobre dues espècies de branques. La mobilitat, des del punt de vista d'un arbre, deu semblar atroç. Aquí venen una altra vegada, penso que es dirà cada matí, aquests vegetaloides sense arrels, sense punts de subjecció, obligats a anar d'un costat a l'altre a la recerca del suport. Ser arbre té molts avantatges, entre elles la de no viatjar. Una vegada que a un li creixen les cames, no li queda una altra que utilitzar-les per arribar cada dia més lluny de la mateixa manera que les arrels de les plantes intenten arribar cada dia més endins. Els animals creixem a l'ample; els arbres, cap al profund.

Hi ha gent que es mor al mateix llit en què ha nascut, el que resulta molt tranquil·litzador, ja que implica no haver sortit del poble. No haver creuat el Mississipí. En diem «arrelar» a triar, per acabar els nostres dies, un lloc amb freqüència imaginari. Una casa prop de la platja, posem per cas, amb una llar de foc, un bon sofà i una gran selecció de novel·les tipus Anna Karenina. Em venen inevitablement a la memòria aquells versos de Jaime Gil de Biedma: « En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna?». Es titulava De vita beata i era en certa manera un cant a immobilitat, una oda a les arrels. Els arbres no fan guerres civils, o les porten a terme per sota terra, llevant-li les substàncies minerals diluïdes en l'aigua de la pluja als del costat. Guerres civils subterrànies per una raó justa: l'aliment.

M'he assegut en un banc del parc a observar el til·ler espantat, més espantat avui que mai perquè el vent, en agitar les seves branques, multiplica l'horror. I ser un tubercle?, penso ara. Els tubercles han de passar-se el dia escoltant els nostres passos, preguntant-se qui hi ha per aquí dalt.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook