23 de novembre de 2018
23.11.2018

Cent anys

23.11.2018 | 00:45

El primer ministre del Japó, Shinzo Abe, és el primer mandatari d'un gran país desenvolupat que ha posat com a prioritat del futur de la seva nació com solucionar el problema de l'envelliment, l'augment de l'esperança de vida i el sosteniment de l'Estat del Benestar. En un país on cada cop hi ha menys gent jove, s'estan plantejant obrir una mica més les portes a la immigració, que avui representa un 2,5% de la població. De tot això, a Europa només s'han interessat lleugerament pel tema en els països escandinaus i a França, on tenen les polítiques més favorables a l'augment de la natalitat. A Espanya, tot el contrari. Una de les ocurrències de Pedro Sánchez és obligar a la jubilació forçada. Després, diuen, es va penedir d'haver-ho dit. No existeix, excepte en el món acadèmic i en els estudis econòmics, cap tipus de debat sobre com solucionar el canvi dràstic que hi haurà a la nostra piràmide d'edat en els propers trenta anys. Ja no és només pensar en com es pagaran les pensions, sinó fins a quina edat s'haurà de treballar. Com que a alguns els sembla que els diners creixen en els arbres, es pensen que tot serà bufar i fer ampolles: anar subvencionant. Recordo que si l'edat de jubilació oficial són els 65 anys és perquè aquesta era l'edat que tenia el canceller alemany Bismarck quan ho va instituir. L'esperança de vida a finals de segle XIX a Europa era de 40 anys. Als 65 anys hi arribava molt poca gent. Importa flexibilitzar el màxim que s'apugi l'edat de jubilació perquè, al pas que anem, molt pocs no podran mantenir la majoria no activa. Només avui, treballen a Espanya 19,5 milions de persones per mantenir 46,6 milions, dels quals 9,5 són jubilats. Un mapa insostenible a deu anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook