He esperat un termini prudencial a comentar el divorci de Cristina de Borbó, publicat a Lecturas i negat immediatament per un avi de la Constitució en nom de la número sis a la successió al tron. El retard en el comentari es deu al fet que la separació de la Infanta era el desenllaç somiat per la Corona, per disminuir l'impacte del cas Nóos en endossar-lo a una ovella esgarriada i expulsada. Per tant, el desmentit de La Zarzuela hagués seguit la línia que «la notícia sobre la ruptura és falsa, per desgràcia».

El titular «Condemnat el cunyat del Rei» perd metxa en corregir-lo per «excunyat». La Zarzuela va abordar l'esclat del cas Infanta amb la mateixa suficiència que en primer lloc va desencadenar l'escàndol. La simplicitat del pla reposava en l'obediència cega imperant en la Família Reial. La negativa de la filla al divorci forçós es va plasmar en la línia del «més val que t'agradi», que Cristina de Borbó li va deixar anar al seu august pare per atorgar irreversibilitat al matrimoni amb un handbolista. Com a mínim, Palau esperava imposar-li un advocat a Urdangarin, per tenir-lo controlat. Es van despertar, en canvi, amb el fitxatge inesperat «d'un amic seu», que així despatxaven el currículum de Mario Pascual Vives.

Mentre Cristina de Borbó conservava o fins i tot engreixava els seus contractes laborals, La Zarzuela propugnava l'expulsió d'Urdangarin dels successius momios que havia obtingut únicament gràcies al seu ingrés a la Família Reial. La pressió palatina va ser més intensa que la voluntat de les empreses afectades de deixar anar llast tòxic. De nou, Palau no pretenia castigar el gendre maldestre, segons prova el fet que cap poderosa corporació l'acusés d'estafa i que totes abonessin religiosament el deute addicional contret amb Hisenda. La Corona només volia espantar la Infanta amb un futur menesterós. De moment, no ha funcionat.