29 de novembre de 2018
29.11.2018

Posar el cor en el verd

29.11.2018 | 01:03

Tot sovint celebren a un lloc o altre allò que en diuen una reunió cimera que vol vetllar per la salut del planeta Terra. Tècnics, polítics, i tots els afegits, toquen la trompeta de l'atenció i de la basarda, amb la mateixa esgarrifança d'una sirena d'ambulància que demana pas. Moltes d'aquelles cimeres de la Terra s'han celebrat amb escepticisme per part dels assistents, i els de baix de tot ens ho mirem des de l'ombra allargada de la maroma del fracàs. A vegades tarden a reunir-se, però mentrestant van transmetent notícies, com qui reparteix cromos de la xocolata, que, naturalment, és negra. L'altre dia, era una imatge espaterrant, varen donar en directe com en pocs minuts desapareixia un enorme glaçó gegantí d'aquells del Pol Nord, per conseqüència de l'escalfament del planeta. Des del sofà de casa era un espectacle impressionant. Però pensant-hi més serenament, el canvi i les seves causes diuen que en aquest món ens hem begut l'enteniment per no haver tractat bé el medi ambient. I la desgràcia avança.

El forat de la capa d'ozó no l'ha vist mai ningú de nosaltres. Fem un acte de fe. El vaixell de Greenpeace realitza accions, a vegades heroiques, però sembla que els poders polítics no ho entenen, tot i que d'explicacions a peu pla ja n'hi ha. El sentit comú, la norma racional, el gran respecte, el funcionament democràtic, les bones voluntats, tot això és un conjunt i un fruit de la civilització. Però aquest paquet arriba un moment que és abandonat i trepitjat quan els poders i els apoderats determinen tirar pel dret, i realitzar projectes que ho infringeixen tot. Baixem del planeta Terra i centrem-nos en un espai més reduït, com és la Costa Brava. Aquí, si ningú ho atura, està a punt l'edificació de 30.000 (trenta mil) habitatges al llarg d'aquest territori que infinitat de vegades s'ha dit que cal preservar, vigilar, reverenciar, que vigilem de no matar la gallina dels ous d'or, que hi ha una llei que es complirà, etcètera. Però resulta que els que han de donar llum donen fum. I com que les lleis i els seus derivats tenen tants de racons, la sagacitat dels projectes més malignes tirarà endavant tot allò que vulgui construir i destruir al llarg d'aquests 130 quilòmetres de Costa Brava.

Entre cimeres inútils del planeta Terra i projectes horribles a la Costa Brava, la majoria silenciosa ja té pocs motius per creure en el bé comú i la sabiesa dels poders governants. Falta una gran infusió d'humanisme, de confiança amb motius. L'estimació de l'entorn ha de veure exemples de fiabilitat. El medi ambient necessita una educació humanística.

Ara mateix no sé pas imaginar-me Josep Pla parlant tècnicament del forat de la capa d'ozó; ens en deuria dir algun estirabot. Però sí que el nostre escriptor engresca quan la seva literatura s'aproxima a auscultar càlidament el Collsacabra, els xiprers de Provença, els pujols de Toscana, el delta de l'Ebre i les cales de la Costa Brava. Tota una manera de deixar constància de l'estimació que es té envers la terra –fet i fet la Terra– més enllà de tecnòcrates mundials i llunyans que anuncien els mals del planeta i de polítics més propers, molt més, que permeten fer maldats a unes marines nostrades que estan en perill, una mena de pàtria –deia Josep Pla– «on no sols tornaria sinó que, encara més, hi viuria sempre». Un altre escriptor, Joan Teixidor, venia a dir el mateix: «Com un paisatge pot arribar a ser tant per a nosaltres? El paisatge em torna a ser companyia. M'arriba als peus la força de la terra. És com si tot jo arrelés». I Josep M. Espinàs va proposar una vegada que Cavall Fort, la revista catalana per als nois i noies, informés amb la gràcia pedagògica adient de l'atractiu humanístic que necessita el paistatge, el país, el medi. Desencisats de tanta cimera de la Terra i de tants disbarats a la Costa Brava, ens toca carregar les piles d'un canvi de mentalitat, enamoradissa dels grans valors de l'humanisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook