Aquesta ha estat la setmana de la sinistra inèrcia de la impotència per als amants d'utopies inabastables, estats anímics neuròtics, ments aïllades en un passat històric radicalment fals i altament bastard, polítiques d'agitació, discursos buits d'idees constructives, revengistes, i, sobretot i principalment, per a la gent emprenyada amb tot allò que és i representa Espanya, a la qual menysprea des d'una posició intel·lectual supremacista i un poc molt racista. Catalunya ha viscut una nova «setmana tràgica», però aquesta vegada sense incendis d'esglésies, convents i monestirs i sense morts i ferits. En això, hem avançat un polsim en el sempre imperfecte civisme.
La vaga i les manifestacions públiques de metges, d'infermers, d'assistents socials, d'investigadors, de professors i d'estudiants universitaris i de bombers, seguida en un grau elevat pels seus respectius col·lectius i un soroll mediàtic notable, àdhuc en els mitjans de comunicació addictes al règim, ha estat prou útil com per despertar milers i milers de catalans del coma induït per una independència no assolida i una república virtual pregonada amb la boca petita.
El «fem República» de l'august Torra, virrei de Catalunya per la gràcia del destituït Puigdemont, ha fet fallida, i ha sorgit la desafecció respecte del govern de la Generalitat. A Palau, el personal ha quedat obnubilat; en estat de xoc.
Tots hem pogut observar l'enorme distància existent entre la governació de la utopia i la governació de la realitat. La utopia és una construcció mental, plenament lícita, això sí, però que no necessita cimentar-se necessàriament en la terra, ben al contrari, perquè creix en la mesura que les mentides inflen el globus; la governació de la realitat és cosa ben distinta atès que s'ha de lliurar resposta a les moltes demandes de la ciutadania en forma de serveis i d'altres prestacions. Però la tropa que diu governar-nos no està preparada per treballar en benefici de l'interès general.
La gent que cerca respostes i no excuses de mal pagador ha trencat l'abstracció, l'instrument idoni per mantenir-se callada en la mentida. En terminologia bíblica, han estat els grups més amunt esmentats els que han donat el primer cop al «vedell d'or» creat per l'independentisme als únics efectes de sobreviure -els seus dirigents- en el castell d'enganyifes que han construït des que es varen adonar que mentir és més fàcil que no pas preservar «la millor sanitat del món», oi Comín?
El ciutadà català, pensi el que pensi i voti qui voti, doncs la llibertat empara tothom, ha fet de nen petit d'aquell compte i ha cantat la veritat: el rei va nu. O allò que és el mateix: tenim dos presidents, el govern no governa, el parlament es troba tancat i els diputats opositors porten morrió, ERC no s'entén amb el PDeCAT i aquest no es refia d'ERC, la CUP ha donat per finalitzada la legislatura i fa de mirall convex per engrandir els errors del govern, mentre el grup parlamentari JxCat, en altres temps dit «del president», és ú i tri, com el misteri religiós, en trobar-s'hi replegats i confrontats els de l'antiga CDC, els nous del PDeCAT i els que volen que una mena d'aplec anomenat Crida, una collonada més del nen d'Amer, xucli els dos primers per, una vegada acabada la digestió pantagruèlica, ser evacuats per davant i per darrere.
Tot just s'ha obert l'aixeta. Aviat vindran els mestres de primària, els professors de secundària i la resta de funcionaris a reclamar allò que els pertoca.
Per exemple, que els siguin abonades immediatament i amb interessos les pagues extres dels anys 2013 i 2014 i que la proposta que es fraccionin en vuit exercicis sigui retornada a Waterloo. I el vicari Torra, aquesta vegada, no té sermó per aplacar les ires. Aquests inútils mai han sabut que l'estupidesa pot fer-se amb un temps, però mai amb l'eternitat.
