Segons explica el mateix Cristòfor Colom en els seus diaris, quan els seus vaixells arribaren a les Bahames -el 12 d'octubre de 1492- hi trobaren una població ben hospitalària. Es tractava d'una comunitat tan generosa que, quan la Santa Maria s'enfonsà, els indígenes treballaren durant hores per salvar-ne l'equipatge i la tripulació. Els indis eren tan pacífics que no tenien armes ni presons i estaven acostumats a compartir-ho tot, però Colom confiscà les seves terres, riques de mines d'or, i els va esclavitzar perquè hi treballessin fins a la mort. Si un treballador no aconseguia entregar la quantitat d'or que se l'imposava, els nouvinguts li tallaven les mans i les hi penjaven al coll com a advertència per a la comunitat. Al cap de dos anys, la meitat de la població local ja havia mort.
Tot i que el relat figura a les memòries del navegant genovès, aquesta part de la història real de la «Conquesta d'Amèrica» s'ha tergiversat per una narració plena de falsedats, segons la qual els indígenes eren malfactors contra els quals els invasors castellans van haver de lluitar de valent, amb la sana intenció de convertir al catolicisme els pagans indígenes. Inexplicablement, el ministre d'Exteriors espanyol, Josep Borrell, un home respectat fins ara, ha tornat a fer el ridícul afirmant amb la solemnitat del conferenciant que els Estats Units tenen un alt nivell d'integració política perquè «parlen un sol idioma» i perquè «van néixer d'una independència pràcticament sense història: l'única cosa que havien fet era matar quatre indis».
Doncs, en realitat, els «quatre indis», segons tota la historiografia, en són uns quants milions. Les estimacions varien per la falta de fonts. Es calcula que la població nativa nord-americana abans de ser aniquilada superava els 10 milions de persones. L'any 1900 en quedaven menys de 300.000. Una altra falsedat inadmissible no només en un ministre.
