A Espanya vivim en tal artifici que la vida real i pròpia de Catalunya sembla un perill i, d'altra banda, les divisions, les concupiscències i la falta de vida reflexiva [dels intel·lectuals castellans i dels mitjans de comunicació espanyols, arma dels interessos de la Cort i gàbia ideològica per a la població senzilla] fan que semblin muntanyes problemàtiques el que són petits pilons». Si els digués que aquesta frase és d'un ambaixador actual fins i tot podria resultar plausible. Amb els claudàtors afegits, és un fragment d'una carta de Josep Torras i Bages al nunci vaticà Giuseppe Francica-Nava del 1899. Ho explico. La sibil·lina reticència de la Santa Seu al catalanisme es va encarnar amb motiu dels Jocs Florals d'aquell any, que havia de presidir l'autor de La tradició catalana, publicada set anys abans (el mateix 1992 Torras i Bages participà de forma destacada en l'Assemblea que la Unió Catalanista convocà a Manresa i de la qual sorgiren «Les Bases de Manresa», que foren el que avui diríem «el full de ruta» del catalanisme de finals del XIX i principis del XX). Encara que fou consagrat bisbe de Vic el 8 d'octubre, el seu nomenament per la seu osonenca ja es coneixia en certs cercles (el catalanisme volia aconseguir bisbes catalans a totes les seus i el ministre català de Gràcia i Justícia Duran i Bas hi va ajudar). Convidat a presidir els Jocs Florals de la primavera d'aquell any, es va saber que preparava un discurs dels seus (L'esperit de la poesia), en què, entre d'altres coses, per exemple, va dir: «L'esperit de la terra catalana no ha mort mai». Abans del discurs, el govern de l'estat espanyol estava inquiet per si un futur bisbe feia un discurs massa abrandat i va aconseguir que el nunci li fes un avís. L'home li contestà que la seva doctrina emanava de sant Tomàs i de Lleó XIII (el Papa d'aleshores) i afegia: «Sempre he procurat enllaçar el corrent regionalista del meu país amb el corrent social catòlic». I per si no se l'entenia prou bé acabava amb el fragment inicial. (Així i tot, val a dir que el discurs va encendre un cert rebombori).
Un altre text: «Ja no són els catalanistes d'abans els que s'exasperen contra els excessos i les immoralitats de l'administració central i es manifesten públicament contra Madrid; el poble català sencer ja hi comença a prendre part perquè no es pot donar cap pas sense que aparegui un conflicte». Imaginen de qui és el text? Podria ser d'un polític català d'avui i pertany al bisbe de Barcelona Josep Morgades, dirigit a un seu amic. Resulta que el 6-I-1900 va fer una pastoral sobre l'ús del català en l'ensenyament del catecisme i en la predicació, cosa que alçà gran polseguera. González de Castejón y Elio, ministre de Gràcia i Justícia d'aleshores, demanà a Nunciatura que corregís la pastoral i traslladés el bisbe fora de Barcelona!
Sortosament no va haver d'abandonar Barcelona (Añoveros avant la lettre!), però en el segon mandat d'Eduardo Dato (1917), quan volgué visitar Barcelona (s'hi reunia l'Assemblea de Parlamentaris convocada per Cambó i esclatà al mateix temps una vaga general revolucionària), el secretari de l'Estat del Vaticà cardenal Rampolla demanà al bisbe una «prudència màxima allunyada de qualsevol favoritisme partidista»; el nunci Rinaldi havia informat Rampolla que a Catalunya hi havia un sector separatista que en volia la independència, i demanava a Morgades que s'allunyés de tot allò que afavoria el catalanisme; el prelat li va respondre que no podia deixar a l'estacada «una activitat popular, avui, sobretot, de la joventut il·lustrada i de les classes mitjanes». En canvi, qui el 1909 havia estat a punt de ser traslladat de Vic a Burgos fou Torras i Bages per pressions de Maura. En saber-ho el cardenal Vives i Tutó, frare caputxí català, va escriure una carta al secretari d'Estat en què li deia que no entenia que el nunci i el rei fossin tan curts de vista. «És una política suïcida; és multiplicar el republicanisme; és treballar a favor d'un catalanisme radical i impiu en comptes d'un catalanisme sa, catòlic i fort per poder defensar la religió i el tro». Rampolla ho solucionà enviant un telegrama al nunci dient-li que Torras havia declinat l'oferta.
Un últim text: «Vigilin els parlars d'alguns religiosos bascos, els quals, amb aquesta actitud separatista, perden el propi esperit i es fan odiosos al Govern i a la Nació. Cal també que vigilin els catalans, encara que aquests semblen ser més moderats i prudents». De qui pot ser, l'avís? Adreçat a qui? Doncs és d'un document de 1913 del nunci Ragonesi enviat als superiors dels caputxins, benedictins i jesuïtes... Nihil novum sub sole.
Tots aquests textos i molts més els poden llegir a un magnífic llibre de mossèn Ramon Corts, vicerector de l'Ateneu Universitari Sant Pacià, cap del Departament d'Història de l'Església de la Facultat Antoni Gaudí (AUSP), titulat La qüestió catalana en l'Arxiu Secret Vaticà. De la Restauració a Primo de Rivera (1875-1923), un volum de gairebé 800 pàgines editat per l'Ateneu Universitari Sant Pacià. Es traca del primer volum d'una sèrie dedicada a l'estudi sobre la qüestió catalana partint de manera particular de la documentació dels arxius vaticans (Arxiu Secret i Arxiu Històric de la secretaria d'Estat). Durant l'etapa analitzada, sabem que la Santa Seu i l'episcopat d'aquí van adoptar, segons l'autor, «un sí matisat al reconeixement del fet català i un no al catalanisme polític». Millor saber quin terreny trepitgem.
