Sigui dit d'entrada, que ningú em mal interpreti, que l'escola és per a mi la institució més important creada per la humanitat al llarg de la seva història. El seu impacte cognitiu-psicològic és profund, així com social. És el context per excel·lència on la diversitat es fa present. A les xarxes, siguem honestos, interactuem amb els «iguals» (aquells que pensen i són i procedeixen de contextos força similars al nostre). La contribució de l'escola a l'aprenentatge i a la inclusió social és indiscutible. I val la pena reconèixer i posar en valor la tradició de l'escola catalana, sempre activa i compromesa amb processos de millora i transformació educativa: Moviments de Renovació Pedagògica, Rosa Sensat, etc., etc., etc.

No obstant, l'educació formal, i aquí la universitat també és protagonista, està en crisi. Alguns autors consideren que allò que està en crisi és precisament el seu propi fonament, el seu perquè, el sentit que tenen avui l'escola i la universitat. Comparteixo aquesta visió. La crisi del sentit de l'escola, i la universitat, es tradueix en desmotivació dels estudiants, en falta de reconeixement i valor social per allò que passa i fa l'escola i la universitat, en esgotament per part d'alguns docents, en desvinculació amb els projectes de vida dels aprenents. Amb una sola paraula: en cert desinterès i desconnexió entre allò que passa dins i allò que passa fora.

Per a mi aquesta crisi s'explica per l'emergència d'una oportunitat. Cal dir que «crisi» en xinès està format per dos caràcters: ? (Wei), que significa «perill», i ? (Ji), que significa «oportunitat». Doncs bé, l'oportunitat que tenim actualment és ampliar el sentit profund de conceptes i pràctiques com l'aprenentatge, l'educació i l'escola. No podem reduir l'aprenentatge avui dia a continguts i competències, on s'ha quedat la universitat, per cert. L'aprenentatge és un projecte de vida, un projecte biogràfic, identitari, que es dona necessàriament al llarg i ample dels contextos i experiències vitals. Allò rellevant no és aprendre matemàtiques, física o biologia. Allò important és ser (esdevenir) matemàtic, físic o biòleg. En això consisteix la vida, en desenvolupar projectes identitaris vinculats a pràctiques socioculturals: esdevenir pare, professor, periodista, pintor, col·leccionista, jardiner o amant de les arts.

Aquesta visió de l'aprenentatge suposa que l'escola, com a context formal d'ensenyança i aprenentatge, és molt rellevant. Però suposa també que allò que passa fora de l'escola-universitat és fonamental també: les extraescolars, el context familiar, les associacions i vida comunitària, les aficions i interessos, els grups d'afinitat de les xarxes socials, els museus i fundacions. Tots aquests serveis, recursos i oportunitats es converteixen en agents educatius que configuren una certa ecologia situada i distribuïda de l'ensenyança i l'aprenentatge.

L'aliança Educació360, impulsada per la Fundació Bofill, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i la Diputació de Barcelona, però també d'un número elevat d'ajuntaments, centres educatius, xarxes de mestres i professionals, d'entitats esportives i musicals, grups de recerca, associacions i entitats del lleure i plataformes del Tercer Sector Social, és avui una oportunitat de repensar, i repensar-nos, al voltant d'un món que canvia acceleradament. Si l'escola i la universitat no són capaces de posar-se al servei d'aquests canvis, corren el «perill» que la crisi perdi el sentit d'oportunitat.