A vegades penso que vivim en un temps que no existeix. La sensació m'ataca sobretot en les campanyes electorals, en què els candidats discuteixen com nens al pati sobre assumptes que no ens afecten. Fingim que ens importen per alleujar la sensació d'absurd, però en el fons dels nostres cors sabem que no és això, no és això. No era això, és clar que no. Passa una cosa semblant quan entrem en aquestes consultes de la Seguretat Social en què el metge amb prou feines disposa de cinc minuts per a nosaltres. Entre que li donem la mà i ens asseiem han passat trenta segons. Abans de començar a explicar-li els nostres mals, ja ens hem ensorrat. Ha vist trenta pacients aquell matí; vostè o jo som el trenta-u. Gairebé ens fa pena, de manera que pensem: «Està bé, fingim que ell és un metge i jo un malalt; juguem, com de petits, als metges».
- Què li passa? -ens pregunta amb gest de cansament.
- Doncs és que no ho sé, doctor. Tinc un malestar general, però no sabria dir-li si em fa mal aquí o allà.
- Li sembla bé que fingim que és una grip?
- Em sembla bé.
- Doncs estigui's al llit un parell de dies i prengui's un paracetamol cada quatre hores.
En una consulta que dura menys de vint minuts ni el pacient ni el metge s'assabenten del que passa (això m'ho va dir un endocrí). Entre el malalt i el metge, quan es miren als ulls, passa una cosa que circula d'inconscient a inconscient i que necessita el seu temps d'elaboració. Les malalties no es poden resoldre a preu fet, encara que així és com es despatxen segons els treballadors de la salut que hem vist aquests dies en els telenotícies. Tants anys d'estudi, tantes oposicions, tant sacrifici, per arribar a la consulta i veure't obligat a fer com que fas. A això és també al que ens referíem en les primeres línies en assegurar que vivim en un temps que no existeix. Nosaltres existim, però el temps en què vivim, no. Això genera malentesos permanents i patologies sense fi. Observin amb una mirada ingènua els nostres polítics en campanya. No donen la impressió de viure en realitats paral·leles?
