Resulta delicat decidir a quines àrees donar prioritat en la recerca universitària. Els organismes que sufraguen aquesta activitat, juntament amb la dinàmica espontània de l'acadèmia, fixen les línies dominants. En la majoria de centres i països no hi ha estudis profunds sobre quins són els terrenys més prometedors. Una porció de la recerca, doncs, ha d'anar dirigida a definir quina recerca s'ha de dur a terme. Elements de mercat i competència s'han introduït en els últims anys en l'acadèmica: entre investigadors, grups de recerca, universitats, etc. per fomentar la motivació. Aquesta novetat és beneficiosa, no obstant això, també crea conflictes. Per exemple, la quantitat de publicacions acadèmiques, moltes, d'un valor dubtós, institucionalitza la ineficiència del sistema universitari. És impossible processar l'enorme quantitat d'informació difosa. La comunicació entre investigadors ha estat tradicionalment insuficient i aquestes revistes no contribueixen a solucionar-ho. La tendència cap a l'hiperespecialització està sent contrarestada per la urgència d'aconseguir explicacions generalistes i models holístics. S'avança cap a la interdisciplinarietat. La divisió entre ciències naturals i socials es va tancant. Les socials han de guanyar consistència i formar un continu interpretatiu amb les naturals. Les ciències socials, en proporcionar coneixement sobre la societat, són essencials per innovar en el mode en què ens organitzem.
