El Butlletí Oficial de l'Estat va publicar el dia 6 la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals, que va entrar en vigor al dia següent. En el trànsit del Projecte de Llei al text definitivament aprovat s'ha incorporat un nou títol, X, d'indubtable interès per a totes les persones relacionades amb el món del treball, retolat «Garantia dels drets digitals».
No és només el títol X el que té especial interès per a les relacions laborals, sinó també preceptes ja existents en l'originari projecte de llei i que s'han mantingut en uns casos pràcticament inalterats i en altres han patit substancials canvis, a més de modificacions a la Llei de l'Estatut dels treballadors i de la Llei de l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic.
Els arts. 87 al 91 de la nova llei regulen els drets digitals en l'àmbit laboral. S'observarà en tots ells la incorporació dels criteris utilitzats per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans en interpretar l'art. 8 del Conveni per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, a fi de garantir la protecció dels drets digitals de la persona treballadora, tan poc tinguts en consideració al meu parer en la important sentència del TC núm. 39/2016 de 3 de març, de tal manera que quan es llegeixen aquests preceptes en més d'una ocasió sembla que estiguem llegint les sentències dictades pel TEDH en el cas Barbulescu II o en el de López Ribalda.
L'art. 87 porta per títol «Dret a la intimitat i ús de dispositius digitals en l'àmbit laboral». El punt de referència constitucional és indubtablement l'art. 18, apartats 1 i 3. S'estableixen limitacions al control empresarial, de les que m'interessa destacar especialment la concreta, i molt adequada al meu parer, referència al fet que la persona treballadora conegui degudament quan, de quina manera, i amb quins límits pot utilitzar els mitjans digitals que li han estat facilitats per l'empresa, amb distinció entre l'ús professional i l'ús privat, així com també el dret de les i els representants del personal a participar en l'elaboració dels criteris d'ús, i el de totes les treballadores i treballadors a conèixer-los.
L'«estrella mediàtica» del text ara analitzat és l'art. 88, que porta per títol «Dret a la desconnexió digital en l'àmbit laboral». Es reconeix expressament el dret a la desconnexió, una cosa que hauria de repercutir sens dubte en la separació dels temps de vida personal i privada i els de treball, si bé immediatament després, i no crec que pugui ser d'una altra manera en atenció a la realitat productiva i a les diferents necessitats organitzatives de les empreses (cal pensar, per exemple, en empreses transnacionals que ha d'estar en connexió amb centres ubicats en altres països i/o continents, amb diferents horaris), es remet a la seva concreció via negociació col·lectiva i, només de manera subsidiària, a l'acord en l'àmbit de l'empresa.
També sembla adequada l'elaboració d'un codi de conducta intern per a la posada en pràctica de tal política i la intervenció de les i els representants del personal en la seva fase d'elaboració, així com l'atenció específica que s'ha de donar a suposats cada vegada més freqüents en la vida laboral com són el treball a distància, ja sigui o no en el domicili de les persones treballadores, i més quan aquest treball requereixi l'ús d'eines tecnològiques posades a disposició d'aquelles.
L'art. 89 aborda concretament el «dret a la intimitat enfront de l'ús de dispositius de videovigilància i de gravació de sons en el lloc de treball», sent aquí quan es percep més intensament la influència de la doctrina del TEDH en els casos Barbulescu II i López Ribalta. El precepte manté, com no podria ser d'una altra forma d'acord al marc normatiu vigent, el poder de direcció de l'ocupador i, doncs, la possibilitat del tractament de les imatges obtingudes, per si d'elles es dedueixen incompliments contractuals de la persona treballadora.., però sempre que, perquè aquest poder de direcció i sancionador s'exerceixi conforme a dret, que s'informi «de manera expressa, clara i concisa, als treballadors o els empleats públics i, si s'escau, als seus representants, sobre aquesta mesura».
L'art. 90 regula el dret a la intimitat «davant la utilització de sistemes de geolocalització en l'àmbit laboral». El parer manifestat per la meva part a l'article anterior pot perfectament extrapolar l'actual, amb l'afegit de la importància que té la referència a l'obligació del subjecte ocupador d'informar sobre els drets que, si s'escau voldria exercir la persona treballadora per la qual cosa fa als drets d'accés, rectificació, limitació del tractament i supressió. Drets, la regulació detallada dels quals es troba en els títols III i IV de la llei.
Finalment, l'art. 91 es refereix als «drets digitals en la negociació col·lectiva», obrint pas a la negociació col·lectiva (ja estava plenament oberta al meu parer en el marc normatiu vigent, si bé en estar mancada d'una regulació legal detallada com la que ara es plasma en el projecte normatiu pràcticament no havia estat utilitzada) perquè pugui establir, segons la dicció del precepte, «garanties addicionals dels drets i llibertats relacionats amb el tractament de les dades personals dels treballadors i la salvaguarda de drets digitals en l'àmbit laboral».
