Llegeixo al best-seller Sa piens, de l'antropòleg Yuval Noah Harari, que l' Homo sapiens, la nostra espècie global, ha arribat amb la seva supremacia fins als nostres dies per la seva capacitat de fer safareig. Durant molt temps va ser escanyolit i tot i així va aconseguir aniquilar l'espècie neandertal, coetània, de major corpulència i cervell més gran, que el superava amb escreix en el combat cos a cos, per mantenir units col·lectius més nombrosos gràcies a la seva habilitat per crear i fer circular mites, rumors i xafarderies. O sigui, el sapiens va guanyar el neandertal no pas per la força sinó per la capacitat de liderar un grup a través de la paraula. El plaer de xafardejar permet mantenir units col·lectius d'uns 150 membres, diu Harari. No és gaire, però potser sí suficient perquè un grup gran de sapiens s'imposés a d'altres més petits de neandertals. La idea és que un líder no pot mantenir la unitat d'un grup en el qual la major part dels individus no el coneixen directament i més encara quan no hi ha la possibilitat de fer-ho indirectament. Però si en la ment s'instal·la una mena de goig per comentar allò que li passa al veí, aleshores el líder ja no ha d'estar renovant la seva autoritat conversant en directe amb cada un dels membres del grup. O sigui que la premsa del cor i la teleescombraria, allà on ventilen la vida íntima de prescindibles famosos i d'imprescindibles desconeguts, tenen un arrelament que s'enfonsa en l'albor de la humanitat a la qual pertanyem. El pas següent és aconseguir col·lectius de desenes de milers o milions d'individus a través de relatar i transmetre mites, ficcions, llegendes o creences. Un humà només ha de muntar una bona ficció, sigui un déu, una bandera o uns colors esportius, per aconseguir, còmodament, una forta unitat col·lectiva. Hem arribat a la invenció dels déus i de les pàtries. Que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.
