Matar el missatger. Així resa la dita popular i aquesta sembla ser la pràctica habitual quan el contingut d'una comunicació no resulta del grat del receptor d'aquesta. La llibertat de premsa i l'exercici de la professió periodística sempre han molestat els cercles de poder, ja sigui empresarial, polític o judicial. No obstant això, constitueix l'essència mateixa de la Democràcia i s'erigeix com un dels principis fonamentals d'un Estat Constitucional. El Tribunal Suprem dels Estats Units ha arribat a qualificar a la premsa com el «gos guardià de les llibertats». Al nostre país, tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem vénen subratllant la importància per a un sistema de llibertats de la informació veraç, destacant de forma reiterada la tendència cap a la primacia del dret a la informació al vincular directament amb la formació d'una opinió pública lliure, valor essencial i condició imprescindible de tot Estat democràtic.

I, tot i així, el periodisme no deixa de patir atacs, de ser mirat amb recel, de resultar incòmode per a qui ostenta el poder o exerceix algun tipus de potestat. Potser per això la revista Time acaba de nomenar «Home de l'any» el col·lectiu de periodistes personificat en la figura de Jamal Khashoggi, però dedicat a totes les persones que lluiten per donar a conèixer la veritat i transmetre la informació més rigorosa.

Aquests últims dies hem assistit a Espanya a un insòlit i inesperat atac a la tasca de la premsa. El Jutjat d'Instrucció número 12 de Palma de Mallorca va dictar una resolució en la qual ordenava requisar els telèfons mòbils, els ordinadors i els aparells d'emmagatzematge d'informació de dos periodistes del Diario de Mallorca i d'Europa Press. Se'ls requeria directament a facilitar totes les claus que fossin necessàries per accedir al contingut d'aquests aparells i tot això sense indicar els arguments jurídics que van portar el jutge a prendre la decisió, atès que, literalment, va ordenar que només es notifiqués la decisió de la seva resolució, ometent la motivació que la sustentava. En compliment de l'esmentada ordre judicial, van acudir a les dependències d'aquests mitjans de comunicació, que informaven sobre una causa penal declarada secreta que es tramitava en aquell jutjat, amb intenció de descobrir les fonts d'informació de tots dos professionals.

No obstant això, la nostra Constitució garanteix el secret professional del periodista i la pràctica judicial empara aquesta reserva. El Tribunal Europeu de Drets Humans, en diverses sentències, també ho ha reconegut com a dret protegit pel Conveni Europeu de Drets Humans. En la seva sentència de 27 de març de 1996 (Cas Goodwin contra el Regne Unit) va apreciar vulneració dels Drets Humans a les multes imposades a un informador per negar-se a revelar les seves fonts. La va considerar igualment en la seva sentència de 21 de gener de 1999 (Cas Fressoz i Roire contra França), que versava sobre la condemna a professionals de mitjans d'informació per publicar dades d'índole fiscal qualificades com secrets. I, més tard, en la sentència de 25 de febrer de 2003 (Cas Roemen i Scharit contra Luxemburg), tenint com a motiu el registre judicial del domicili particular i del lloc de treball dels periodistes.

Tot i que no hi ha una llei que desenvolupi el contingut de l'article 20.1 apartat d) de la Constitució -precepte que recull expressament el secret professional del periodista-, la seva inclusió dins de la secció que regula «els Drets Fonamentals i les llibertats públiques», unida a la reiterada jurisprudència interna i internacional, deixen pocs dubtes sobre això. Ens trobem davant d'un dret fonamental i, si bé no és un dret absolut (cap ho és), qualsevol hipotètica limitació ha de ser interpretada de manera restrictiva i sempre per salvaguardar un dret o un bé jurídic constitucional mereixedors de més protecció.

En atenció a l'extraordinària importància que té per a un Estat Democràtic i per a una societat lliure el dret a la informació, qualsevol obstacle que pretengui interposar a l'exercici del periodisme no pot, de cap manera, afectar el contingut essencial d'aquest dret. En aquest cas, el secret professional s'alçaria com a últim parapet defensiu que, en cas de trencar-se, provocaria la indefensió absoluta, no només dels periodistes, sinó de la tasca informativa que exerceixen i, per tant, de tota la societat. Perquè quan el nostre Tribunal Constitucional proclama que la llibertat d'informació és essencial per a la formació d'una opinió pública lliure, i que sense ella queden afectats altres molts drets constitucionals i, fins i tot, la mateixa legitimitat democràtica, ens recorda a aquesta percepció nord-americana de la premsa com a «gos guardià de les llibertats». En conseqüència, només cal concloure que el secret professional del periodista forma part de la llibertat de tots.

Així doncs, no és estrany que, davant tan inusual i inapropiada mesura, la reacció generalitzada hagi estat contundent. L'Associació de Mitjans d'Informació, que representa més de vuitanta empreses de comunicació espanyoles, va mostrar en un comunicat el rebuig i la condemna als escorcolls que van tenir lloc la setmana passada. En el mateix sentit, la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya va reprovar rotundament la confiscació de documentació i d'equips corporatius i personals efectuada pels agents de la Policia Nacional a la delegació balear de l'agència de notícies Europa Press i en el Diario de Mallorca. Davant les queixes dels professionals de la informació, el mateix Consell General del Poder Judicial (òrgan de govern del Tercer Poder) va emetre una nota en què, literalment, manifestava que «els drets constitucionals a transmetre i a rebre informació veraç i al secret professional no s'esgoten en la dimensió subjectiva dels seus titulars, sinó que transcendeixen a una dimensió objectiva i es constitueixen en peça clau del nostre Estat social i democràtic de Dret: sense una premsa lliure que compti amb un marc adequat de protecció no és possible el desenvolupament d'una societat democràtica. Per tant, aquest Consell manifesta el seu compromís i la seva defensa del dret fonamental a la llibertat d'informació».

És obvi que aquest lamentable episodi no pot tornar a produir-se. Ha de revocar-se l'ordre judicial dictada i s'han de depurar les pertinents responsabilitats. Amb aquest cas hi ha molt en joc, ja que no s'està parlant exclusivament dels drets de dos concrets periodistes ni dels interessos de dues empreses de comunicació. Estem parlant dels drets de tots nosaltres.