Cartes

Joaquín Durall | Banyoles

Com «bombetazos» i «petardazos», com trets mecànics d'escopeta sense cartutx, com cops de timbre, com explosions sordes però penetrants..., com guspires elèctriques..., tot tipus d'espetecs camuflats, fluixos però penetrants, amb més de milers de queixes en més de 24 anys. Les intervencions de les autoritats són més tímides que eficaces. Sorolls que no es poden contenir ni amb cotons i proteccions acústiques a les orelles, ni amb matalassos tapant les finestres, ni folrant les golfes amb teles acústiques reflexives, la ràdio a tot drap i amb l'edredó i el coixí embolicant el cap, més una pastilla per dormir...

Se senten en els camps i boscos que envolten la urbanització Puigsurís de Banyoles i Porqueres. A cada mitja hora i menys. Avui (20-12-2018) des de les 5.20 hores del matí. I encara sort que no ha començat al principi de la nit.

Una urbanització meravellosa convertida en un infern acústic d'allò més inhòspit.

Tensió psicològica

Xavier Serra Besalú | Girona

A més de l'ingent despesa -innecessària i lamentable- de diners públics, m'adono que l'enviament ja periòdic de milers de policies de les forces especials mòbils d'arreu d'Espanya a Catalunya suposa un comportament casi indecent: què hi venen a fer? Què hi tenen a dir?

Si aquí estem intentant dialogar i entendre'ns!

A més, jo no sé de quina pasta estan fets aquests homes però sapigueu que els «utilitzen» -amb unes bones dietes, imagino!- per aterrir ciutadans innocents i pacífics i per reprimir la llibertat. ¿No els causarà trastorns psicològics, això?: viure «per atonyinar» ha de ser ben trist. I més si els manen persones desaprensives com els que ho feren fa un any.

Una pena d'Estat! Una xacra ètica en temps de Nadal!

Carta al Sr. càncer

Laia Velázquez Fontanet | Salt

Estimat senyor càncer:

Has volgut entrar a casa nostra més d'un cop però sempre hem lluitat perquè marxessis. Primer de tot vas voler entrar quan jo encara no existia, i vas guanyar, vas entrar al cap del meu avi i et vas anar fent més gran i ja no et van poder derrotar, va morir.

Al cap d'uns anys vas tornar a entrar a casa meva i vas anar a per la meva àvia, a la meva àvia, per si no ho saps, li van detectar un càncer de mama i va lluitar contra tu i no es va rendir, però quan es va recuperar al cap d'un temps, vas tornar i també se'n va sortir perquè va ser més forta que tu i no va parar de lluitar.

Fa poc, l'any passat per ser més exactes, hi vas tornar i aquest cop amb més força, la meva àvia va estar molt malament per culpa teva, va ser el més fort de tots tres. A la meva àvia la veia trista i sense ganes de fer res, i això em posava trista a mi. Però saps que? També se'n va sortir i va ser molt valenta i quan va acabar tot aquest maldecap per culpa teva, li va costar una mica tornar a la seva rutina habitual, no tenia ganes de sortir de casa. Però fa poc tot això ha canviat, la meva àvia té ganes de fer coses i de viure la vida.

Tinc l'esperança que els metges o científics acabin trobant un remei en contra teva, d'aquí uns anys potser, quan a la gent li diagnostiquin càncer, que aquestes persones no es desanimin perquè llavors hi haurà algun tractament curatiu que lluiti contra tu sense haver de passar-ho malament, i depèn del càncer no estar pensant si algun dia ja no estaré aquí.

En cada paraula que escric en aquesta carta que t'estic fent hi ha tristesa, perquè tu no ets una cosa de la qual la gent es pugui alegrar, al contrari, la gent quan sent el teu nom es posa trista o fins i tot s'espanta.