El govern espanyol, socialista, amb una infinita paciència, ha vingut a Catalunya i ha pres tres decisions importants: condemnar l'assassinat del president Companys, batejar l'aeroport del Prat amb el nom de qui encapçalà la Generalitat a l'exili i la provisional, Josep Tarradellas, i destinar més de 27 milions a la N-II, tram Maçanet-Tordera. A part d'aquestes decisions, que ens afecten directament en l'àmbit simbòlic i pràctic, també ha escollit Barcelona per dignificar en més d'un 20% el salari mínim, augmentar el sou dels funcionaris per sobre de la inflació restituint part del poder adquisitiu perdut i altres acords menors.
Però el més important ha estat que, obviant provocacions, insults i infantilismes provincians, ha tret el govern autonòmic català de l'aïllament. L'ha reconegut i s'ha compromès a buscar i trobar plegats els camins, dins la legalitat, que permetin primer desinflamar i després superar l'atzucac i la paràlisi on el separatisme ha portat Catalunya i les seves institucions.
La reacció del govern català ha estat de menyspreu i arrogància. De cara a fora. De cara a qui es creu el seu relat fantasiós. De cara als escamots, molt minvats, que passaren el matí fent el patriota que consisteix, fonamentalment, en vulnerar el dret a la mobilitat de la gent que treballa i viu. Per conscienciar-los de la repressió, diuen. Divendres es demostrà com de fàcil és garantir la mobilitat. Sols cal que la policia faci el que ha de fer. Protegí les estacions de l'AVE i el servei funcionà la mar de bé. Deixaren que tanquessin l'autopista i les carreteres secundàries fins a l'hora del vermut. Perquè s'esbravessin una mica.
Darrere els escarafalls, diversos fets forcen el govern Torra a fer el contrari del que diu. El PSOE, avui, és l'únic interlocutor que pot tenir per sortir del conflicte. No hi ha alternativa. El govern català està paralitzat i desnortat. Aragonés i Artadi li fan el llit al president més desafortunat que hem tingut des de 1714. Per sobreviure, els hi cal entendre's amb el govern espanyol per aprovar uns pressupostos que facilitin els recursos per afrontar els greus problemes que, si no, explotaran un darrere l'altre en perjudici, en primer lloc, de tots els catalans.
