Fem un Tarradellas

Dijous el Congrés dels Diputats va aprovar el sostre de despesa proposat pel Govern central. S'ha aprovat amb els mateixos vots que van fer possible la moció de censura de l'1 de juny per remoure Mariano Rajoy i fer president Pedro Sánchez. Més el vot de Coalició Canària, grans situacionistes africans. Un sostre de despesa que permetria la Generalitat 470 milions més de disposició de recursos. El sostre de despesa serà ensorrat al Senat en la votació del 27 de desembre amb els vots del PP i Ciutadans. I podrem demanar explicacions a aquests dos partits perquè s'hauran de fer uns pressupostos més restrictius. El qui i el què d'aquest vot contrari al sostre de despesa és molt rellevant per acabar l'any polític. Ens porta al dilema inevitable en què estem instal·lats: final precipitat del Govern Sánchez per donar pas immediat al tripartit del 155 -PP, Ciutadans i Vox- o raonament polític i recompte de forces i debilitats.

Dijous al vespre una àvia entranyable amb llaç groc en el fred de la Diagonal de Barcelona em diu: «No puc dormir pensant en aquests cafres de Vox. Si no hi ha pressupostos aquests arribaran i ens posaran un 155 d'anys, eh que sí, noi?». Me'n vaig caminant per la Diagonal pensant amb una pau interior que l'hem encertat votant el sostre de despesa. Pensant que la conversa global és lenta i no necessita empentes, tot va fent el seu procés. Pensant que l'entranyable àvia del llaç groc, que les ha vist de tots colors, té més senderi que alguns dels tàctics abraonats cap al precipici.

Nacional II i memòria

El govern espanyol ha aprovat una inversió de 27,4 milions d'euros per condicionar el tram Maçanet-Tordera de la Nacional II al pas per les comarques gironines. Fem una mica d'història i memòria que ara alguns practiquen una veritable política d'efeus de la memòria. L'any 2009 les obres de desdoblament Maçanet-Tordera ja estaven començades. Només cal circular per aquella carretera i veure com un pont està mig construït i terrenys expropiats i terres aplanades.

Van arribar les retallades pressupostàries del 12 de maig de 2010 i les obres es van parar. A finals del 2011, abans de les eleccions generals, el secretari d'Estat d'infraestructures, Víctor Morlan, va ordenar tornar a començar les obres. Ningú va vigilar que l'ordre acabés publicada al butlletí oficial de l'Estat, ni els segons del secretari d'Estat ni el diputat del PSC al Congrés d'aquell moment. Es va perdre absurdament l'oportunitat d'una obra que ara ja estaria acabada, com el tram Maçanet-Sils.

Curiosament un altre 12 de maig, el de 2012, la ministra de Foment, Ana Pastor, va anunciar que el Govern de l'Estat cancel·lava el projecte d'autovia per a aquest tram i redactava un projecte de passos a nivell i tercers carrils. Ara el govern socialista s'ha trobat un projecte acabat per licitar que no és el desdoblament sinó la millora de la calçada. Ningú ha recordat la seqüència aquests dies. El socialisme del tardozapaterisme es va despistar, també el gironí.

Els anys del PP van ser de terra cremada, ja se sap. Set anys després es reprèn el projecte. Tenint en compte que l'últim dia d'aquest mes de 2021 l'autopista AP-7 estarà lliure de peatges, no són una mala idea aquestes obres ràpides de millora.

Quina pena veure aquell pont ja construït i abandonat. Quina pena que els que cobren per controlar el govern no parlin més d'això en lloc del tuit furtiu que dura menys que un orgasme fingit.

La partida andalusa

Cap enquesta, cap, ni cap analista de televisió i ràdio a 200 euros l'hora havia previst una majoria absoluta de PP, Ciudadanos i Vox a les eleccions andaluses. Ara la dreta està acabant de perfilar un pacte de govern. El socialisme andalús està escleròtic després de 36 anys de govern. Li hauria sortit molt millor oferir els seus escons per fer un govern de coalició amb Ciudadanos amb la presidència per a aquests. Un vot de Podemos s'hauria abstingut per frenar l'extrema dreta.

Aquesta jugada hauria permès canviar el tauler de joc i les aliances al Congrés i hauria donat al socialisme una quota de poder per administrar la caiguda del pedestal del poder plenipotenciari durant 36 anys. Però reflexos noquejats, susanisme ferit i folklòric, que ara es vol quedar liderant l'oposició.

A Madrid tenen plans renove: la ministra María Jesús Montero com a nova líder del socialisme andalús. I Vox ha de dir l'última paraula: posarà car el seu preu i, si no, amenaçarà, al límit, amb noves eleccions. Ai, aquesta política vulgar i malparlada. Compte, perquè l'aritmètica es pot repetir a la Comunitat de Madrid al maig.

Algú dirà: que es fotin. Aquest algú o té manera d'assegurar-nos la independència en pocs mesos o li haurem de dir que sí que ens concerneix el que passa en la política espanyola. El dilema inevitable. Un 155 de pulsió sàdica que ens espera a la cantonada de la cooperativa PP-Ciutadans-Vox.

Fer un Tarradellas

Volant pel món, una cosa que fa vint anys que faig, s'observa que la gran majoria d'aeroports de les grans capitals tenen noms de personatges històrics. Ara mateix hi ha un viu debat sobre si l'aeroport de Santiago de Xile s'ha de dir Pablo Neruda o Gabriela Mistral.

Que l'aeroport de Barcelona tingués el nom d'un personatge històric era qüestió de temps. Que sigui l'aeroport Josep Tarradellas, el govern del PSOE només ho va comunicar al govern de la Generalitat en l'últim moment. I el govern de la Generalitat es va quedar encallat en qui decidia el nom. I no en el nom mateix.

Josep Tarradellas va ser conseller primer de la Generalitat durant la segona república -coneixent molt i amb omissions d'acció els fets de maig de 1937- i militant d'ERC. Va ser el president que va mantenir la institució a l'exili, després del president Irla, i que va tornar de l'exili i va pactar l'únic fil de continuïtat de la legitimitat republicana en l'època de la Transició. Va ser un home que va tenir relacions fredes i tibants amb el president Pujol, qui va firmar la seva invisibilitat el juliol de 2014, cosa que ens va saber greu i ens va ferir a molts.

Ara, el desembre de 2018, l'instint polític ha de moure's en el de sumar o no Tarradellas en el fil roig del nacionalisme català. Durant anys el PSC es va abraçar la figura del president Tarradellas. Divendres s'hauria d'haver aplaudit la decisió. És a dir, fer un Tarradellas. Ja se sap que la primera reunió Suárez-Tarradellas va anar molt malament però a la sortida de la reunió el president català va dir que estava satisfet i ple d'esperança sobre el contingut de la reunió. Allò va canviar el curs de les difícils negociacions per la restauració de la Generalitat. Les va orientar positivament.

Se n'ha dit, des d'aleshores, fer un Tarradellas, de fer un gir positiu que deixa amb el pas canviat el teu contrincant. Després de quatre decenis sense que ens hagués passat pel cap mai presentar una iniciativa perquè AENA -propietària ara com ara de l'aeroport- donés un nom d'un personatge històric a l'aeroport de Barcelona, definitivament el nacionalisme català hauria d'haver fet un Tarradellas. Encantats.