Amb aquest títol Miquel-Lluís Muntané ha publicat un dietari de la primavera del 2018, una època marcada des d'un punt de vista polític per la greu crisi catalana, amb l'elecció de Quim Torra com a president de la Generalitat, i per la moció de censura que va dur Pedro Sánchez a la presidència del Govern central. Però a les pàgines del llibre, que no obvia aquestes circumstàncies, trobarem més aviat un retrat del món, profundament civilitzat, del seu autor. Introduït amb mà precisa per un pròleg d'Enric Gallén, el text, d'una claredat i una sensibilitat admirables, ens mostra l'experiència d'un home que aprecia el matís i que cerca l'equilibri. Hi podem llegir: «Els matisos són les frontisses entre la coincidència i la discrepància». I, en un elogi encertat de la poesia d'Eduard Sanahuja, Muntané afirma: «interpreta poèticament la vida des d'una mirada que conté les dosis justes d'escepticisme i de tendresa», en una valoració que reflecteix la seva pròpia aproximació a la realitat, com comprovem en una altra de les seves anotacions: «Del meu record, sempre he hagut d'intentar trobar el punt d'equilibri entre ser sincer i no despullar-me en públic». Escriptor polifacètic, Muntané ha conreat la poesia, la narrativa de ficció, l'escriptura teatral, la crítica artística, el periodisme cultural... A Frontisses Muntané situa la nostra existència en el territori de la transició, on ser sempre comporta esdevenir. Des del 20 de març al 20 de juny del 2018 seguim Muntané per les seves sempre amenes i interessants consideracions sobre cinema (Visconti, Truffaut...), literatura (Rilke, Pessoa, Quasimodo, Calvino, Foix, Ferrater...), sobre música (Wagner, Bach...) o sobre l'entramat civil que caracteritza el nostre país i on ha desenvolupat responsabilitats rellevants. Proper a l'espiritualitat vitalista de Joan Maragall, Muntané esquiva el sarcasme feridor, però sovinteja una ironia intel·ligent que convida al somriure. A Frontisses ens explica els eixos que han de fonamentar l'activitat de creació artística: el talent, la tenacitat i l'actitud, que ha d'evitar tant l'ego descontrolat com la manca d'autoestima. Muntané és un escriptor que ens captiva per una franquesa compatible amb una certa distància que neix d'un gran respecte envers els seus lectors. Ens pot parlar d'un somni que ha tingut, però és discreta la presència de la seva família dins d'aquest inventari de fets i reflexions que és Frontisses, on compartirem amb Muntané la Diada de Sant Jordi o l'acompanyarem a passejar per la Fira de Sant Ponç, a una presentació d'un llibre, a una trobada per parlar del futur de la cultura o a un camp de futbol. Muntané hi combina l'anècdota i l'essència, hi tracta de Tintín, dels escacs i els castellers, però també de joves veus emergents dins la literatura catalana, com Carles Morell, o de la revisió dels propis actes i del penediment. Llegir Muntané ens concedeix el plaer de la literatura ben construïda i alhora constitueix una invitació ja no tan sols a contemplar, sinó a observar el món que ens envolta.
