D'incerteses polítiques, vull dir, tant a Catalunya com a la totalitat d'Espanya, àdhuc la Unió Europea i més enllà que poden tenir repercussions negatives per a tots nosaltres. Deixaré, però, l'àmbit internacional -la decadència de la Unió Europea i la cada vegada més explícita confrontació comercial entre els EUA i la Xina- per concentrar-me en Catalunya i en Espanya.
D'antuvi, diré que la presència de Vox en el Parlament d'Andalusia, on és decisiu per conformar una estable majoria de la dreta, no és una plaga a l'estil bíblic, sinó resultat del mal fer dels partits polítics espanyols. Em nego a reconèixer que al sud d'Espanya hi hagi 400.000 ciutadans d'ultradreta, com les urnes indueixen a pensar. El discurs anticatalà del PP i de Cs sense resposta contundent del PSOE ha fet que molts antics votants d'aquesta formació s'hagin quedat a casa a veure-les venir. Avís per als socialistes.
Amb tot, la irrupció en el panorama polític espanyol d'un partit eixelebrat com Vox, sense correspondència doctrinal amb les formacions ultradretanes existents a Europa, és per fer-s'ho mirar. Socialistes i podemites han d'analitzar si el retorn a la política del «bonisme» els és útil, com ho fou en plena fortalesa de la socialdemocràcia, o és una llosa que no els deixa engrandir el seu espai electoral, com ho prova l'augment del conservadorisme a tota la Unió Europea. I els populars no haurien de somriure tant quan Vox s'ha incorporat en el seu electorat fins al punt de donar la raó a l' Aznar sobre la responsabilitat que té el seu partit en què les coses li hagin anat de mal en pitjor. Cs, com sempre, és un indefinit punt i a part.
D'incerteses també en tenim, i moltes, a Catalunya. La primera és saber qui mana realment, vist el trist paperot que fa en Torra. S'ho pregunta un segment dels votants independentistes tips de trobar-se en una inacabable sínia que no porta enlloc. I s'ho pregunten part del PDeCAT i tota ERC. La tan pregonada unitat dels independentistes s'ha trencat en la mesura que ERC vol una independència pactada amb l'Estat, el PDeCAT s'ho rumia enmig d'una dialèctica interna contradictòria en gairebé tot i la CUP els ha engegat a ambdós a pastar fang i ha tornat a la revolució burgesa. Per la seva banda, el matrimoni civil concertat entre l'ANC i Òmnium s'ha dissolt atès que aquesta última entitat no subscriu ni de lluny l'incendiari discurs de la Paluzie.
No sembla, però, que les parts de l'independentisme català, avui insumables, vulguin seguir Weber i el seu savi consell que «la política s'ha de fer amb el cap i mai amb altres parts del cos». Si ens atenim al que ens diuen, ningú vol neutralitzar el costat obscur de les emocions. I és que, segons Innerarity, «tot allò que trobem en les formes contemporànies de populisme és una forma de sentimentalitat que ve a omplir el buit d'una política sense passió i entusiasme». Una política, dic jo, que no s'entén i que, per tant, no s'accepta. Vet aquí la cruïlla en què es troba actualment l'independentisme català i l'explicació d'una pèrdua de credibilitat respecte del postulat de la independència de Catalunya. Si avui es posessin les urnes, l'abstencionisme podria donar-se en el sector independentista.
Però res no ens diu que siguem cridats a elegir un nou Parlament. No ho serem, crec, abans de conèixer-se el veredicte final del judici que ben aviat començarà al Tribunal Suprem.
Tres dades a tenir en compte en temps de preàmbul: la vaga de fam només la van fer membres del PDeCAT en un nou intent de forçar ERC a anar en una candidatura conjunta i única per por a rebre una històrica plantofada, els advocats defensors no fonamenten la seva posició en l'àmbit jurídic, sinó en el polític, cosa inusual -els etarres feren el mateix- quan parlem de peticions de condemnes tan elevades, i, finalment, la interlocutòria dictada per la mateixa Sala que ha de resoldre quan es declara competent per la causa instruïda, paràgraf relatiu a Espanya i no pas únicament a Catalunya.
Veurem.
