07 de gener de 2019
07.01.2019
Diari de Girona

Estàtues a temps parcial

07.01.2019 | 06:00
Estàtues a temps parcial

Atès que el fenomen es reprodueix a Estats Units, Rússia o Espanya, cal concloure que l'enderroc rutinari de les estàtues urbanes no obeeix a un canvi ideològic sinó generacional. El senyor amb levita perd prestància i presència, la seva identitat no desperta ni l'emoció d'un badall. Es procedeix a l'enderroc traumàtic, contra persones traumatitzades però que mai abans van llegir un vers ni la peripècia del personatge suprimit. El rampell periòdic d'iconoclàstia hauria de fomentar la convicció que les estàtues no són per sempre. Es facilitaria així l'enterrament de Franco sense desenterrament de les destrals de guerra.
Els vells pròcers haurien de cedir el sempre limitat espai enjardinat a les persones de mèrit que els han succeït. Per garantir un flux no dramàtic, les estàtues haurien d'instal·lar-se amb la data de caducitat incorporada. El naixement i defunció del líder provecte es complementarien amb els anys d'elevació del monument, i de la seva futura caducitat a la plaça determinada. La datació implicaria el compromís de substitució. Aquesta rotació passa salvatgement amb els edificis del paisatge urbà, i ni els arquitectes reivindiquen amb passió l'herència patrimonial. Al contrari, s'acarnissen per inserir els seus monstres.
Immòbils no vol dir inamovibles. Correspon als joves enfrontar-se a la saviesa adquirida, per corregir la classificació de les estàtues a temps parcial. Amb terminis de permanència inferiors a una dècada, es relaxarà la tensió de rebuscar personalitats impol·lutes. Ja hauran advertit que la senyalètica electrònica contemporània permet aplicar el mateix tractament al nomenclàtor del carrer, que podrà ser canviat en els plafons a la velocitat suficient perquè cada tripulant de l'urbs atorgui el seu nom a un carrer, ­almenys en un dia de la seva vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook