Quan el canvi de paradigma acabi la seva bolcada i el desprestigi de la bondat (qualificada com a bonisme) enalteixi el reconeixement del malisme, tan elegant, què passarà a les necrològiques? Aquesta pregunta turmenta el meu Nadal, aquests dies tan catòlics com, paradoxalment, poc propicis als valors de Vox, que converteix en promesa electoral celebrar les festes.
Les necrològiques no són el gènere d'escriptura més sincer. Han encunyat una sèrie de frases unisex i talla única que acaben amortallant la vida de qualsevol, més per ser piadós amb els parents que just amb el mort.
En aquestes redaccions hipocritones, en què se sobreentenen els pecats, se silencien els defectes i s'estiren les virtuts, apareixen encunyacions de tan dubtosa bondat com la de ser «amic dels seus amics». Quin mèrit hi ha a ser amics dels amics? Cap. És una virtut que suggereix un defecte, el de practicar un joc d'auxilis mutus limitat a un grup petit d'interessos. No obstant això, en el malisme té molt sentit que algú hagi estat «bon enemic dels seus enemics».
Un altre cas de virtut que encobreix defecte: tantes vegades qui ha estat «fidel a si mateix» va ser, en realitat, infidel a tots els altres. Com a valor en baixa, el nou tòpic mortuori sobre la fidelitat podria ser «va ser infidel a si mateix per no ser fidel a ningú».
He trobat a faltar que no es parlés d'alguns cadàvers sobre la seva «cobdícia insaciable» (imprescindible per arribar a ser tan multimilionari com s'aconsegueix ara) o de l'esperit monologant i malmesclador de tants executius. En la nova i elevada roïnesa els millors seran els capaços de crear les crisis per avançar-se en les oportunitats. Òptim malisme.
