El filòsof Francesc Pujols (1882-1962) té força mèrits a l'anecdotari, un dels quals és el d'haver introduït la pala de matar mosques a Martorell. L'home professava una gran devoció al nou invent, aquell prodigi venia dels Estats Units d'Amèrica, i és així que Pujols deixava el terra dels cafès barcelonins pigallat de petits cadàvers negres. Inseparables, ell i el matamosques també passaven els estius a Martorell, a la Torre de les Hores, una casa sumptuosa que tenia unes vistes impressionants a Montserrat. Però el tret més característic era que no hi havia mosques i, per això, un bon dia la Sra. Gausa, veïna i mare d'un bon amic de Pujols, va preguntar-li com s'ho feia per tenir la casa tan ben protegida. Pujols, en to confidencial i solemne, li va dir:

- Senyora meva, a vostè ja l'hi ho podem dir: les matem.

Enllà de la facècia, Pujols es va caracteritzar per dir les coses pel seu nom. Contra la tendència general a l'eufemisme, contra els que amagaven l'ou o feien passar figues per llanternes, Pujols sempre va brandar la veritat. Malgrat que la veritat, feridora o no, en resum, fos la primera cosa que els seus conterranis tinguessin davant del nas.

He pensat en el filòsof de la Torre de les Hores, ara que la Costa Brava està sent trinxada. Aquí i allà es talen pinedes, s'arranen els paratges naturals, es projecten urbanitzacions als últims topalls verges del meu país. Alhora hi ha un moviment veïnal que s'hi oposa, voluntariós, un moviment que reprodueix la història de David contra Goliat. I en paral·lel hi ha una colla que s'esgarrifa, plora, es queixa, amb la fressa de fons de les motoserres i les formigoneres.

Tot plegat és tristíssim. A tota aquesta gent que alça el crit al cel (i és per xisclar, el panorama que ens espera), de moment ningú no els diu la veritat. I això que la tenen davant, en cru, però els responsables s'amaguen, pantalles de fum, legalismes i altres collonades burocràtiques. I la veritat és que la condemna a mort de les quatre pinedes i roquissars que queden s'esdevindrà gràcies a la voluntat d'ajuntaments, diputacions, generalitats i governs de l'Estat. Es carregaran la costa perquè simplement volen carregar-se-la, a canvi de pa per avui i sordidesa per demà. I força gent els pregunta per què. I les institucions, els promotors i els propietaris, els constructors i els intermediaris, per comptes de contestar la veritat, s'emboliquen amb evasives, acusacions i contraacusacions.

Si Pujols s'hagués dedicat a l'especulació immobiliària, de ben segur que, amb el seu tarannà, els llençaria la veritat a la cara:

- Senyores i senyors, em vull folrar, l'ecologia és cosa de pobres i, pel que em queda al convent...

La llàstima és que els nostres alcaldes, regidors i consellers, en general faran el de sempre, ço és, callar, trafiquejar, o marejar la perdiu, o fer veure que tenen un pic de sensibilitat transitòria, és a dir, despenjar-se d'una hipocresia galopant, miserable i salvatge.