En realitat, no és una illa. És una península, ja que si bé està envoltada d'aigua, s'hi pot accedir per un istme que l'uneix. Es troba al llac artificial del Parc del Migdia, a un costat del Cafè del Parc. El nom, pres de la sèrie americana, suposo, circula entre els joves i adolescents que la utilitzen per fumar porros i beure alcohol a plena llum del dia, sempre en una mena d'allunyament virtual, ja que a menys de vint passos sol haver-hi nens jugant. Els seus habitants, els ànecs i els gats, s'han habituat a aquell perfum dolç que la sobrevola. Quan el parc tanca, es colen visitants nocturns, ja que tots els dissabtes i diumenges al matí els ànecs comparteixen lloc amb llaunes de cervesa, condons i vidres d'ampolles trencades.

Hi vaig perquè al meu fill li fascina donar de menjar pa als ànecs. Quan sento en l'aire l'olor de porro, encara que no estigui a favor del lliure consum, penso en l'hipòcrita de la prohibició. I en el poc preparats que estem, com a societat, per explicar les drogues als nostres fills. Què li diré a aquell mateix nen, de menys d'un metre i dos anys, que li tira pa als ànecs i que somriu com un boig quan veu apropar-se aquestes bestioles horribles amb ales, quan arribi el moment de veure's exposat a elles? Quan, de manera gairebé inevitable, li ofereixin marihuana, cocaïna, o qualsevol tipus de pastilles, i que ell es vegi gairebé obligat, per pertànyer a un grup, a tastar-les. És en el que penso allà aturat davant del llac artificial sentint-me un idiota.

Em preocupa no perquè sigui un prohibicionista, un moralista en potència. Les he tastat totes, n'he abusat, he cregut trobar la salvació en algunes i, al cap i a la fi, totes m'han decebut. Moltes han arruïnat la vida de persones molt properes. I, com si fos una bomba, no només han perjudicat les seves pròpies vides, sinó que el seu efecte expansiu va atropellar les seves famílies i éssers estimats.

Avui dia detesto les drogues per tot el mal i el dany que he vist néixer d'elles. I no obstant això, la meva experiència no valdrà ben res per al nen que li tira pa als ànecs. Ell voldrà passar per allà, voldrà, sobretot, pertànyer a un grup, com ho vaig voler jo, motiu pel qual les vaig tastar en el seu dia. Què els direm quan molts pares abusen d'altres «legals», com el diazepam o trankimazin amb total indiferència? La hipocresia -fingir que no ho veiem- també és una illa de la fantasia. Només que aquesta illa té un tsunami a l'horitzó.