Silvio i tots els altres...

Estic llegint el llibre Massa foc de Vicenç Villatoro. A finals del segle XV, la Florència dels Mèdici, rica i culta, però també corrupta i violenta, entra en crisi. Contra ella s'aixequen dues personalitats fascinants, que representen projectes antagònics. Savonarola proposa un integrisme sagrat que portarà a les fogueres de les vanitats i a una apoteosi de foc. Maquiavel defensa el retorn als valors cívics i patriòtics de la vella República clàssica. Cinc-cents anys després, quan Europa viu una situació que hi té semblances, les actituds de Savonarola i de Maquiavel sobre els fets de llavors ens poden ajudar a explicar-nos algunes de les claus de l'actualitat. Fins al punt que algunes converses imaginàries entre els dos personatges sembla que parlin d'ara mateix. El recomano vivament. Si heu tingut la sort d'haver vist la sèrie Els Mèdici a Movistar plus, encara us plaurà més. I pensareu en el present. Maquiavel és el tolerant i reflexiu; Savonarola, el dogmàtic i justicier. Mireu al vostre voltant i trobareu els dos arquetips. Decididament en la dicotomia que es presenta, servidor es decanta pel pensament obert de Maquiavel. D'aquí plora la criatura del moment actual, que vells amics ens sentim encarnats en aquests dos personatges antagònics. Les fogueres sempre s'apaguen, tinguem-ho present.Silvio (y los otros)

He anat a veure la pel·lícula Silvio (y los otros), magistral direcció i interpretació. Paolo Sorrentino i Toni Servillo formen una parella incombustible. L'actor ha intervingut en sis dels nou llargmetratges del director, entre ells el més reconegut, La gran bellesa, i, sobretot, Il divo, particular aproximació al controvertit polític italià Giulio Andreotti realitzada fa 10 anys. Sorrentino i Servillo tornen a l'agitada vida política del seu país a partir d'un altre personatge, si no tan controvertit com Andreotti, igual de polèmic: Silvio Berlusconi. Prepareu-vos per a dues hores llargues. O es coneix bé la trajectòria completa del personatge, o el mateix queda absolutament esbiaixat. Berlusconi és molt més del que es mostra en la recomanable pel·lícula. Per a mi, dos moments excepcionals. El primer: una nit Berlusconi, avorrit, té nostàlgia dels seus anys joves de promotor immobiliari i agafa al vol a la guia telefònica un número de telèfon i es posa a prova per vendre un pis imaginari. Remou l'escepticisme inicial i convenç l'anònima receptora de la trucada. La segona: la conversa entre Berlusconi i Veronica Lario, condensació de les contradiccions de les relacions humanes.

Pressupostos

Això es pot llegir a l'editorial del diari Ara del divendres 11 de gener: «Com que ERC i el PDeCAT tenen la clau per tramitar i per aprovar els pressupostos, Sánchez preveu augmentar la inversió en infraestructures a Catalunya fins al 18%, que és el que marcava la disposició addicional tercera de l'Estatut per a un període de 7 anys, i que només es va complir el primer. Es tracta d'un gest significatiu, perquè el salt inversor seria important, però que no afecta el nucli del problema català, que és de naturalesa política i no de partides pressupostàries concretes. Davant d'aquesta situació, tant ERC com el PDeCAT han de decidir, abans que res, si permeten la tramitació dels pressupostos (no presentant una esmena a la totalitat o retirant-la a l'últim moment) abans de decidir, al final de tot el procés (cap a l'abril o el maig), el vot definitiu. Hi poden haver diferències sobre el grau de pressió o el rumb d'unes eventuals negociacions pressupostàries, però el que no té sentit és no permetre ni tan sols la tramitació dels pressupostos.

La situació financera de la Generalitat, després d'anys de dèficit fiscal i retallades, és massa fràgil perquè es pugui descartar alegrement la injecció de recursos que suposaria l'aprovació dels pressupostos estatals. A més, no s'ha de menystenir la capacitat de guanyar temps». El que puc dir és que dissabte em vaig trobar tres persones que em van parar i em van dir: mireu de negociar aquests pressupostos perquè no torni el 155 i Vox al Parlament espanyol. Una és una candidata a l'alcaldia d'un municipi important. També veig que els empresaris catalans, molts votants de l'espai que represento, inviten a un esforç de negociació. Si algú ens pot garantir la independència en mesos, no cal discutir de pressupostos. Si no fos el cas, és clar que és rellevant qui govern a la Moncloa. I que ningú es faci il·lusions que tombar uns pressupostos vol dir el final del govern socialista. Recordo com si fos ahir l'eufòria d'un secretari d'Estat del PP que el dia després de l'aprovació dels pressupostos de 2018 em deia: «Tenim un informe que diu que jurídicament els pressupostos es poden prorrogar dos anys, així arribem a 2020».

Ara aquest informe el deuen haver llegit els governants socialistes. Mentrestant, s'han d'aprovar els pressupostos de la Generalitat, sigui dit de passada. Tenen tota la raó els que diuen que molts anys es pressuposta i després no es gasta. Un motiu de més per fer les coses diferents i tenir mecanismes clars de control de la despesa fins a l'últim cèntim d'euro. Quan una cosa no funciona es poden fer dues coses. Solucionar-la o rodolar pel plany. Com que la solució més radical no sembla que ens hagi estat «implementada» (quin anglicisme més horrible) anem a solucionar el que tenim a l'abast. El debat continua. Pròxima entrega: segona meitat de febrer amb el debat de les esmenes a la totalitat al Congrés dels Diputats. PP i Ciutadans votarien esmenes de grups independentistes? PDeCAT i ERC votarien esmenes de PP i Ciutadans? El secret està en la lletra petita. Continuarà.

Debats

Mai havia tingut tants debats interns en la vida de partit i en l'hemicicle com ara. Els consensos més elementals d'allò que no hauria de ser motiu de discussió també es discuteixen. Es discuteix la llei de la gravetat i les possibilitats reals de la correlació de forces. En aquests temps tinc sovint present la frase d'Aristòtil: «És ignorància no saber distingir entre el que necessita demostració i el que no en necessita». Un desgast terrible, la tonteria del debat tuitaire. Savonaroles a cabassades al tuiter, un món del 16% de la població on només un 6% s'hi informa de política. Relativitzar i les coses al seu lloc.

Serotonina

Ara que se sent «tan feliç», Michel Houellebecq (Saint-Pierre, 1956) ha perdut les ganes de polemitzar, almenys a nivell promocional: el francès, de qui Anagrama publica avui les traduccions catalana i castellana de Serotonina, no ha concedit cap entrevista per parlar de la seva setena novel·la. Cada nou llibre de l'escriptor sacseja i anima el panorama literari. Disponible en francès des de divendres passat ?la primera edició de Flammarion és, atenció, de 320.000 exemplars; en quatre dies n'ha venut 90.000?, Serotonina no tan sols ha dividit les xarxes socials entre detractors i ­entusiastes de la nova ficció houellebecquiana, sinó que ha anat acompanyada de la concessió de la Legió d'Honor, la distinció més alta que atorga el govern francès.